Bé ho sabem. Catalunya no és una nació independent, ni autàrquica (en un món globalitzat cap nació, cap Estat no ho pot ser). Cal no oblidar-ho, seria pervers per a l’ambició legítima i viva de sobirania plena creure o viure-si es pogués- en una bombolla de sabó.Les bombolles no tenen moviment propi, són portades sense rumb pel vent durant breus instants, reflecteixen la llum aliena, són buides.
Els discursos que propugnen que el rebuig a l’estatut és el camí per a conquerir independència sobirana són més infantils que demagògics, però en qualsevol cas són l’expressió del cinisme polític. Els qui els dicten coneixen la nostra història, i saben de la dura colonització imposada, des de la la guerra d’extermini ordenada per Felip V, pels successius governs espanyols a Catalunya, el Principat i a la resta dels Països Catalans. I saben bé que als nostres pobles res mai no se’ns ha donat i que els que ens pot semblar esquifit o curt ha estat arrencat amb duresa de qui té la força de l’Estat.
No rebutgen – com tots els partits nacionalistes – ser a les Corts espanyoles, perquè saben que des d’allí es pot ser útil al país i perquè saben que és el també el lloc de decisió d’un Estat on no trobem o no tindrem l’encaix. Diuen "no" al pacte (o a la fotografia ?) "Mas-Zapatero" però aplaudiren amb entusiasme Zapatero al balcó del Palau de la Generalitat.
Diuen "no" a l’Estatut però declaren que tornaran al Govern per a gestionar l’Estatut que blasmen (!!). Diuen "no" a la nova fórmula de finançament – no és prou bona, cert- però els seus consellers i consellera propagaren a tort i dret, fins a l’últim dia que foren al Govern, els plans inversors de futur, sabent que només podien dur-se a terme amb els 4.700 mil·lions que la fórmula del nou Estatut ha d’afegir anualment a la tresoreria de la Generalitat.
Ës cinisme, hipocresia o menyspreu a la intel·ligència de la societat catalana ?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vinga carmeta
No facis demagògia, friseu per tornar a les poltrones, a més si nosaltres diem NO, que collons us importa a vosaltres.
Hem d`estar a Madrid. Hem de participar a la governabilitat d`Espanya. Així ens encaixem millor. Aquest discurs ha sigut, és i serà mentida.
L`encaix no és possible. Només volen els nostres impostos i res més. Això tots ( PSOE i PP). Campanyes anticatalanes fa uns quants centenars d`anys que duran. No ho veieu això? No veieu que aquest encaix es impossble. Que ens tracten como una colònia.
Quan liderareu un veritable procés d`emancipació nacional??
Diaris tan radicals com Wall Stree Journal, The Times ens ho estàn dient. " Podeu ser uns dels propers Estats a Europa"
I vosaltres en lloc de mirar endevant i fer una estratègia per arrivar-hi, només mireu la casa dels vostres amos de Madrid.
El problema de fons, és que molts de vosaltres no sou nacionalistes. Sóu regionalistes, mentalment serfs dels amos espanyols, sense cap voluntad de allibarar-vos. Teniu por, quan avui no té cap sentit tenir-ne.
Ahir mateix el teu partit deia 3.500 milions, tu dius 4.700?? En què quedem? Potser tu parles de diners bruts (abans del 3%) i els altres ja descompten les comissions per finançar-se…
Bé podrieu anar a l’e-noticies a dir això que dieu serieu més benvinguda que a can partal; no veus que aquí tots som independentistes que nomes volem mal a catalunya i a més el rei d’espanya ens fa tant de fastic com els seus succesors que varen cremar les nostres ciutats i matar els nostres fills.
parlant de fills, hi ha una colla de fills de que encara ens volen fer creure que anem bé sota el jou d’espanya i frança…. quan cinisme!
salut carmeta salut i que per molts anys!
Volem una Catalunya lliure de una Constitució espanyola que sovint és retalla qualsevol ús de normalitat que fem com a país.
Ens van deixar fins un pis de 60 metres quadrats per què hi havia moltes penúries que solventar i per tal de sentir-nos parlar.
Ara resulta que si ens volen fer empassar el de 100 metres quadrats i que del maset, res de res..
Mentre altres que no tenien res avui encomanen a urbanitzacions de luxe a dotxo.
Imagineu-vos
que, per circumstàncies que no venen al cas, us veieu obligats
a treballar en una empresa que, en el moment d’ingressar, us comunica
que hi ha molta feina però que el sou actual no és
gaire alt i que, segurament, ja anirà arreglant-se en el
futur. Be, quin remei, si no hi ha res més…
Comencem
a treballar. Un any, dos, tres… Cada cop amb més exigències
empresarials, però amb el mateix sou.
Arriba
un moment que, carregats de raons, entrem al despatx del director i
li demanem el merescut augment de sou. Aquest, entre una certa agror
i amabilitat a parts iguals, ens diu que si que mereixem un sou més
alt, però no el pot pagar per que ha de pujar el sou a dos
treballadors d’un altre departament i no hi ha prou diners a la
caixa. Aquells treballadors son bones persones que tenen problemes
econòmics i cal ser solidaris, així que ens hi
conformem.
Un
any més tard, tornem a provar-ho. Passa una cosa semblant,
aquest cop qui te preferència sobre nosaltres son aquell
grupet de senyores que estan a punt de jubilar-se.
I
així any rere any. El director i els companys de feina, quan
hi passem a prop, sentim com ens anomenen "pidolaires". I
els any passen, sempre amb la mateixa escena…
Vint-i-set
anys després, el director ens crida al despatx i amb, una
rialla d’orella a orella, ens comunica que finalment disposarem d’un
sou digne, tant digne que ens hi guanyarem la vida els propers
vint-i-set anys. Un sou de categoria! -no para de repetir- a la mida
de la nostra dignitat. Ens etziba una llarga xerrada de més de
quatre hores. Al final, diu que per a poder augmentar el nostre sou,
hem de firmar-li un paper.
Després
de la xerrameca rebuda, encara un pèl desconcertats,
preguntem: "Escolti, però el sou, quants calés més
cobraré? El director, amb l’acostumada rialla, respòn:
"a partir d’ara, vosté cobrarà deu cèntims
d’euro més a l’any!"
Aleshores,
emprenyats, pensant que es podria fotre els 10 centimets per on tots
ens imaginem, apel·lant a la nostra dignitat i orgull, gosem
dir:
…
On és que hem de firmar?
Amb independència que compartim o no –com és el meu cas– el pensament de l’autora del post, em semblen d’una intolerància i inacceptable manca de respecte, en general envers a tots nosaltres qui compartim l’espai de MésVilaWeb amb la Carme Laura Gil, i a ella en particular, alguns dels comentaris que la tracten amb menyspreu, a manca d’altra argumentació sòlida, i que a més a més se li adrecen amb el diminutiu fora de lloc, ara i ací, de "Carmeta".