Coc Ràpid

 
Guglielma, la misteriosa dama bohèmia, la religiosa que obrava miracles, la que elegí Milà com a seu de la seva predicació protofeminista i santedat, es mantingué viva en el culte de la terra llombarda malgrat que la seva memòria havia estat condemnada per la Inquisició l’any del Senyor 1300. Amagada la seva imatge sota d’altres santes advocacions, cal arribar a la meitat del segle XV per a tenir testimonis clars de la devoció popular a la fundadora de la religió guglielmita.

La història guglielmita és una història de dones, protagonitzada per dones, escrita per dones  forjadores d’una red de complicitats que quasi dos-cents anys després de la mort de Gugielma mantingueren la seva memòria i culte.

A Como, als peus del llac, una jove dama de la noblesa atreta per la veu de Déu es dirigeix a un poble inaccessible, abrupte, quasi deshabitat, es reclou amb d’altres joves a una casa que aviat reconvertirà en un monestir regit per la regla de Sant Agustí, el monestir de Sant Andrea. Ella és Maddalena Albrici, futura beata de l’església catòlica, abadessa del convent de Brunate. Són els anys 40 i 50 del 1400.
 A Milà i a la Llombardia el culte a Guiglelma no havia acabat. La Inquisició l’any 1300 havia destruït tot allò visible i conegut de l’heretgia, però a l’interior de les cases i en llocs semideserts les imatges i culte persistien d’amagat, o més obertament sota l’advocació de Maria o de Santa Caterina es venerava Guiglelma.

Bianca Maria de Visconti l’any 1441 es casa amb Francesc Sforza, duc de Milà. Com a regal d’esponsalles el pare Visconti regala al matrimoni una baralla de naips, el Tarot conegut com Visconti-Sforza, pintat per Bonifacio Bembo, una de les cartes és coneguda com “la papissa”, potser un homenatge recordatori de l’avantpassada de la duquessa, Maifreda de Visconti la papissa angèlica guglielmita, cremada viva a la foguera per herètica al 1300.

La duquesa Bianca Maria és amiga de l’abadessa Albrici, es converteix en la gran mecenes del monestir de Brunate, hi fa decorar amb un fresc les parets d’una capella, dedicada a santa Guglielma, on s’hi representa la santa amb la capa porpra imposant les mans a una religiosa, potser Maifreda, i al costat de genolls un home, Saramita potser. El fresc fou pintat cap al 1450. El culte de la santa a Brunate perdura avui encara.

Res no ha mort, ha entrat i coalligat amb la llegenda. Al voltant del 1470  una dona florentina  escriu un drama, “Santa Guglielma”, on es creua la història llegendària d’una santa hongaresa amb la de la santa milanesa. L’autora, Antonia Pulci, és una religiosa terciària de l’orde de Sant Agustí.
 
La resistència guglielmita fou una red, una xarxa protagonitzada per dones que per solidaritat entre les dones contra la repressió, per orgull dinàstic, per devoció  salvà de l’oblit la  revolucionària creadora, la reformista que propugnà una església femenina, un nou paradigme de salvació protagonitzat per dones.

Si foren heretges, foren dones herètiques protofeministes.