L’obstacle per a la neomodernització de Catalunya és la pertanyença a l’Estat espanyol, anclat en el segle passat, en les rutines i cultures amarades del sociofranquisme, una llosa que ha aconseguit sacralitzar i perpetuar l’anomenat eufemísticament “esperit de la transició”. Que després de 36 anys de dictadura visquem 38 anys de “transició” és la demostració patent i frustrant que aquella ha estat i és el substrat i ciment d’aquesta.
Catalunya s’ha adonat que l’única possibilitat de modernitzar-se socialment i política és independenditzar-se d’Espanya i traçar la seva ruta de desenvolupament, el seu propi projecte. Finalitzar la “transició”.
La contramodernització és també un projecte, el del conservadorisme en tota la seva extensió i facetes, conservar antidemocràtiament la pretesa unitat d’Espanya n’és un exemple. És el projecte que ofereix canviar quelcom accidental perquè res essencial no canviï, el projecte de la “seguretat”, segons la terminologia d’Ulrich Beck, contra el del “risc”.
Els predicadors del projecte contramodernitzador espanyol són els “entrampats” en la indecisió de mostrar-se com són i els “moderats” que no treballen pel benestar del país sinó per la conservació del poder o parceles de poder que detenten; el seu discurs manipula la psicologia disfressant-la de política, converteixen el risc , intrínsec en qualsevulla acció, en perill, malgrat no expliquen que aquell és conegut i pot reduir-se o anul·lar-se i que el perill, que és extern, es preveu, es combat i s’anul·la. La falsa seguretat és la contraoferta d’Espanya a la nova modernització de Catalunya, el seu veritable rostre és el de la contramodernització alimentada pel franquisme sociològic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A qui voleu enganyar?
Atentament