Coc Ràpid

Joana Raspall viu els 100 anys i ens sorprèn i enlluerna amb la seva mirada oberta, la seva paraula viva i la seva lucidesa. No és la “velleta encantadora” de la retòrica ensucrada, sinó la dona gran, vella, forta, intel·ligent, la poeta catalana que ha estat guardonada recentment amb el premi “Serra d’Or”.

Joana Raspall n’ha rebut molts de guardons però potser el més preuat és el respecte, admiració i afecte de la ciutat en què sempre ha viscut, Sant Feliu de Llobregat, que ha conegut,des de la casa “Raspall”que segueix habitant, com un poble senzill i agricultor i ha vist transformar-se en una ciutat metropolitana que conserva, malgrat tot, l’aroma essencial dels seus origens.
 
Joana Raspall és menys coneguda del que mereix, poeta sensible, escriptora de novel·la i teatre, catalana insobornable, bibliotecària de professió, mestra de català per militància lingüística, escrigué poesia per a nens, un públic poc conreat per poetes, però ella sabé que si els infants estimen la poesia, l’estimaran de grans, fou aquest un objectiu que covà quan al 1938, en acabar la carrera de bibliotecària, presentà la tesi “Un projecte de biblioteca infantil”. 

Fa anys , des del 1984, que al costat dels diccionaris tinc el de “Locucions i frases fetes” de Joana Raspall i Joan Marí, una lliçó permanent que ens explica el perquè de l’expressió usual. Fa menys anys, regirant per Internet, volguent-hi trobar poesia patriòtica, vaig retrobar la poeta i la seva obra amarada d’amor a Catalunya.
Fa només dos o tres anys, propera la poeta al seu centenari de vida, publicà “Arpegis, haikus” i “El jardí vivent”, poesia de maduresa per a adults, pensaments i sentiments, concreció i rigor.

Saviesa … “Heu arribat on volieu vosaltres, jo només aquí,  a l’interrogant”.
Catalanitat … “A una altra terra pretenen arrelar-me les lleis dels altres”.

I la cançoneta deliciosa que hem escoltat, mantes vegades quan setembre arriba, recitar els infants sense saber que no era d’origen incert popular sinó de la nostra poeta Joana Raspall :

         “Raïm daurat i sucós,
           raïmet atapeït,
           madures emmorenit
           pel bes de la solellada.
           Tens el gra tan dolç i ros
           que sembla d’aigua emmelada”.

Felicitats, Joana Raspall, i per molts anys!.