La nació . Renan: "Una nació és una gran solidaritat, formada pel sentiment dels sacrificis que han estat fets i els que estem disposats a fer. L’existència d’una nació és un plebiscit diari"(1822) . Stalin: "és una comunitat de gent construïda històricament"(1942). Kohn: "un caràcter permanent, la creació de la homogeneïtat dins del grup"(1944). I també:
Miller: "és la resposta a les necessitats del món modern, per a mantenir la solidaritat de les persones en Estats anònims. Implica deures socials per a actuar per al bé comú. És el més important recurs de solidaritat"(1994).
Aquesta definició s’adiu amb l’època actual; podria ser un programa polític d’acció per al nacionalisme català , per a infondre en la nostra societat l’adhesió al nacionalisme. Catalunya és una nació, un Estat anònim, sense nom i amb fronteres invisibles; alguns politòlegs estudiosos del nacionalisme l’anomenen "la nació-miracle" per haver conservat fins avui els trets que l’han caracteritzada com a tal, la llengua pròpia, el dret propi, les relacions socials, la cultura i l’ambició sostinguda de tenir la plena sobirania. El que aquesta setmana explicitem amb el lema : "Volem Estat propi".
El nacionalisme. És un concepte i un principi alhora d’acció política. No és melangia romàntica, és acció. És un sentiment també , l’amor a la pàtria, en aquest vessant és una constant; com a acció política és una variable, una acció col·lectiva dissenyada per a fer congruents les fronteres de la nació amb les de l’Estat. És un principi inclusiu, cerca incorporar al futur comú el total de la població, d’origen i cultura diverses sobre el fonament de la igualtat i el ciment de la cultura comuna, fer un sol poble de molts i diversos , com diu el vers de Virgili "e pluribus unum" .
Com fer nacionalista la nostra societat ?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una pregunta oberta, admirada Carme-Laura, que té, certament, difícil resposta. Amb tot, jo -si em permets l’atreviment- aniria més enllà i la reformularia de la següent manera: és la nostra societat, Catalunya, el suficientment nacionalista en termes identitàris i morals com per fer-se a si mateixa la idea que, arribats a aquest punt, tenir un Estat propi és el pas decidit a realitzar?
Avui, sense anar més lluny, he anat a escoltar a l’Artur Mas a la Pompeu, a la meva universitat. En la seva exposició ha posat un exemple binari pel que respecta a una resposta negativa de la pregunta que esmentava: Montilla diu que són més importants les cues a la sanitat que les seleccions nacionals. Els naps i les cols. Un país amb un presidenciable d’un partit amb el pes electoral del PSC en el territori que respongui així a la qüestio de la seva identificació amb les seleccions catalanes, porta a l’autodiagnòstic dolorós però realista: la societat catalana no està, de moment, mentalitzada per caminar endavant cap al sobiranisme que reclamem molts des de les nostres lletres i aspiracions. No, mentre un nacionalisme escollit amb majoria aclaparadora a les urnes esbombi a cop de desvergonya tots aquests plantejaments.
Salutacions! XS.