Coc Ràpid

Gracia Nasi, la Senyora, l’empresària intel·ligent, la mecenes salvadora dels sefardites, l’apassionada del seu poble, mantenia un somni visionari, fer un assentament de jueus exilats a la Terra enyorada, originària, retornar-los la pàtria física  quan ja els havia retornat l’anímica. El seu nebot i gendre, Joseph Nasi, que l’acompanyà a Venècia i a Constantinoble, on es casà amb Reyna, la bella i cobejada filla de Gracia, fou la persona que, amb els diners i l’ambició de la Senyora, convertí el somni en realitat.

Teveryà, Tiberíades, la ciutat santa, l’antiga capital de Galilea, era situada a la riba del llac d’aigua del Jordà, el llac Genesaret, el de la forma de lira. Havia estat fundada per Herodes Antipas en honor de l’emperador Tiberi de qui prengué el nom. La Tiberíada de convulsa història, conquerida per àrabs, croats i per Saladí que la convertí en una gran fumera, es convertí en un assentament jueu, en una nova pàtria dels exilats jueus del món, l’any 1556.

Joseph Nasi, nou cristià que a Constantinobla professà obertament el judaisme,  hàbil diplomàtic, home d’èxit en els negocis del transport i comerç marítim, es guanyà el favor del soldà otomà Solimà, d’ell obtingué el privilegí de fundar una colònia exclussivament jueva a la ciutat de Tiberíades, a Safd i sis llogarets veïns.  Joseph aportà a l’empresa la seva habilitat i influència política i Gracia Nasi, la seva sogra, ingents sumes de diner.

Tiberiades era una ciutat fantasma, el record d’una antiga ciutat, deshabitada, en ruïnes. Els Nasi, malgrat la resistència i queixes dels àrabs veïns. hi reconstruiren les muralles, de les ruïnes centenàries resorgiren les fonts termals, una antiga església amb estàtues de marbre i tres campanes de l’època de l’últim rei de Jerusalem, Guido de Lousignan, que recordaven la destrucció de la ciutat per Saladí. Tot semblà un senyal de felicitat per als jueus de tot el món que respongueren a la crida dels Nasi.
Joseph Nasi projectà convertir Tiberiades en un centre industrial textil, de seda i llana, plantà moreres, importà cucs de seda i ovelles de llana. Dirigí una proclama als jueus sefardites, tots aquells que vulguessin treballar com artesans o grangers tindrien un gran futur a l’assentament galileu, molts hi rspongueren, en especial pervinents de la península itàlica on eren perseguits pel papa Pau IV, ajudats amb diners pels Nasi i transportats en els vaixells d’aquests.

El somni fou una curta realitat, a penes 30 anys perdurà el vigor de l’assentament. El nombre de colons anà reduint-se,  l’any 1662 els pocs jueus que encara vivien a Tiberiades i Safed patiren els atacs dels beduïns drusos del Liban que arrasaren tota la regió de Galilea, els supervivents de les matances fugiren només amb el que portaven al damunt refugiant-se a Sidó, Jerusalem i Egipte. L’exili no era acabat.

Gracia Nasi morí l’any 1569 a Constantinoble, Joseph Nasi morí deu anys després.

Gracia Nasi fou la dona líder, inclassificable, coratjosa, amb una missió, la de rescatar els exilats sefardites de la ignorància forçada del judaisme, la de retornar-los l’orgull d’ésser el poble elegit, la de donar-los la terra, la pàtria pròpia. I el propòsit visionari él complí 300 anys abans que Theodor Herzi proposés la creació de l’Estat d’Israel.

Beatriz Mendes de Luna, nasqué a Portugal l’any 1510, es redescobrí com a Gracia Nasi, jueva sefardita i com a tal visqué, morint a Constantinoble l’any 1569.