El debat va ser avorrit, amb espurnes febroses. Un debat amb sis veus, en Josep Cuní feia de Rottenmeier controladora aèria des de la superioritat que atorga ser amo del temps. L’argument era conegut de bell antuvi, l’interès radicava en la interpretació dels actors en els seus papers i en la possibilitat que algun d’ells se sortís del guió amb el que en el vell argot teatral es deia "morcillas" o llancés un roc "amagat a la faixa" (per ignorància de la paraula catalana equivalent he de mantenir-hi "morcillas").
Tot anava segons el previst : atacs al govern "tripartit" i atacs del "tripartit" als 23 anys de govern de CiU. Sabut i ressabut. En Saura "matxucaire", en Montilla inexistent, en Piqué emprant la seva facúndia com si tingués un paper decisiu en la política catalana, en Carod situant-se per "dessus de la melée" proposant grans pactes nacionals sense explicitar-ne el què ni el com, en Mas contingut per a no cometre una relliscada atès el posicionament que ocupa en la cursa (l’incident d’última hora pot trastocar-ho tot; l’efecte "papallona" és una constant a la política ). El més combatiu fou , sense dubte, l’ordinador del temps, el Sr. Cuní.
Només al final del debat, en parlar de possibles pactes de govern, la tensió pujà uns graus : en Mas insistí, adreçant-se a Carod i Montilla, en la pregunta "respectarà vostè el guanyador de les eleccions com a President de la Generalitat ?"(les enquestes més o menys informals evidencien que la resposta generalitzada a "creu que el guanyador de les eleccions ha d’ésser el President de la Generalitat ?" és afirmativa). La insistència, doncs, és significativa (en el cas que l’audiència del debat no fos endogàmica, és a dir, algú més que vostè i jo) i ningú dubta que qui fa la pregunta en sap la resposta i la legislació vigent.
Saura respongué de manera ortodoxa, el sistema electoral no és presidencialista. Cert. Mas insistí. Piqué li retragué el compromís notarial de CiU que impossibilita el pacte amb el PP, l’acusà de menysprear els ciutadans votants del PP, perdé els papers quan es defensà de l’actuació del seu partit contra l’Estatut i Catalunya dient el que els nens que se senten acusats diuen "jo no ho he fet". Montilla no respongué, profetitzà un pacte CiU-PP d’investidura de Mas com a President, la resposta d’aquest fou reconfortant i aclaridora: "aquest pacte no hi serà!". El roc de la faixa fou l’acusació de la trobada d’en Mas ,el 2003, amb dirigents del PP a Doñana. El color del rostre d’en Piqué passà de rosat a verd-pàllid-sorpresa. No fou acusació efectiva amb aclariment públic posterior.
En Carod se sortí del guió, de manera preparada , el que digué apressadament i nerviosa el col·locà a la banda d’un nou "tripartit", al "dessous de la melée", fou l’argumentació lerrouxista impensable, la més baixa : acusà CiU de no voler que Montilla fos President perquè no és català, pels seus cognoms i origen. L’exabrupte fou explossiu, desconcertant i desesperat. I em deixà suspesa l’esperança de fer realitat el que Montilla anomena Front Nacional.
Avui el dia és serè. El sol brillant fa càlid l’ambient. I de bon matí he llegit l’article a l’"AVUI" d’en Joan F. Mira "Fira,llibres i literatura". Reconciliada amb el món.
Mira, ets un luxe, un mestre, un nou humanista , patriota. I no ets pretensiós malgrat la teva intel·ligència i la teva inabastable cultura amarada d’un irònic distançament dels teus lectors i lectores. Formo part del gran estol . Gràcies! , ho veig clar, l’esperança reneix cada dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En tots els sentits i registres, els sensorials i vitals i els polítics, però em demano: no hem après res? o encara pitjor, hem après a fer debat barroer? No sé on haig de colocar les paraules d’en Carod, fora lloc, fan mal innecessari i que no semblen de fiar, atiant un foc que no és nostre i això no ens convé a ningú, a cap democrata català. El roc de la faixa d’en Montilla era previsible i no crec que faci gaire mal, tot i que la sociovergència és veu ben enfora. El més trist és que el projecte de país es veu menystingut quan la por a perdre cadires es a prop. L’altra cosa que em demano és si tot es una partitura orquestrada fa estona….No hi veig prou clar. Que els votants en sàpiguen més que nosaltres/vosaltres ( jo no puc votar i és una llastima ) i que renaixi l’esperança cada dia. Bon dia
Hola Carme Laura.
Persona que no faça referència al contingut del teu post. Acabo de descobrir el teu bloc i m’agradaria fer-te una pregunta. ¿El títol del bloc té una falta d’ortografia (hi hauries de posar un accent diacrític, si et refereixes al "cóc ràpid", de mejar) o fas un joc de paraules per a indicar que que cous ràpidament el que escrius?
Gràcies.
Jo ja entenc que això de voler anar sol és complicat, i fa que es generi un discurs tremendista. Ara sembla un pecat que una persona com en Montilla no pugui ser president, per la única raó que no és nascut a Catalunya (també semblava un pecat que ho fos en Maragall, en les passades eleccions, per cap de llista d’un partit amb “correspondència” amb Madrid). La correspondència amb madrid, mentre el nostre país no sigui sobirà, es mantindrà mani Montilla o mani Mas ( si més no, el primer no ho amaga pas, mentre que el segon ens intenta fer combregar amb rodes de molí). A mi el que em preocupa són d’entrada certes propostes realment classistes per part de CiU (incentius per apendre anglès, carnet per immigrants, rebaixes en certs impostos…).
D’altra banda, perquè Mas no diu amb qui pactara? També, sgons les enquestes, no podrà fer-ho sol, per tant amb qui pensa pactar? Que jo recordi el primer a negar-se a pactar amb erc va ser Pujol (com sant Pere ho va negar per tres cops, oi?). Jo, que sóc votant d’erc, només espero que els polítics a qui faig confiança pactin amb aquell partit que s’acosti més al nostre programa ja sigui el psc o ciu (tan amb uns com amb els altres m’hauré de tapar el nas)