Quan en un partit s’obre la divisió i quan els tics autoritaris substitueixen l’autoritat, el cap del partit n’ha deixat d’ésser el líder i només se sosté per clientalisme i lleialtats personals.
Després de la consulta del 14 de juny, sigui quin sigui el seu resultat, UDC deixarà d’ésser UDC; si el resultat és favorable a la pregunta imposada per Duran, el partit democristià entrarà en el declivi, precursor de la seva extinció o prescindibilitat: una part substancial dels seus polítics rellevants, Rigol, Gispert, Castella, possiblement abandonaran el partit i acompanyaran obertament Mas i CDC. Si el resultat és el rebuig a la matussera proposta d’en Duran, aquest i el seu equip han de dimitir i en el cas d’en Duran abandonar l’activitat política, si més no a cara descoberta.
En qualsevol cas Duran haurà perdut el liderat d’UDC; no ha sabut prendre el pols del temps, la societat catalana ha canviat i ell no ho ha fet, la política ha canviat i ell no se n’ha adonat, no ha entès que els lobbis econòmics que amb tant d’interès ha cultivat sí que s’han adonat del canvi i cerquen d’altres amics circumstancials i nous interlocutors.
No hi ha vella política ni nova política, hi ha política i polítics envellits petrificats en el passat, Duran és un d’aquests, el món en què s’ha mogut ha desaparegut i amb ell el valor dels seus serveis. La proposta d’en Duran, que Espadaler amb ben poc convenciment ha redactat i defensat, és l’acció que deslliura CDC i el president Mas d’un pesat llast. Ja no hi ha lloc per a l’ambigüitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!