Una parella
de pobladors,
gent plana i vella,
viu amb suors
d’allò que pesca
fent calda o fresca.
Com tots els dies,
l’ancià humil
ix a la mar
i, com molts dies
d’oratge hostil,
costa pescar.
De sobte ha pres
un peix menut.
Mirant-lo bé, és
un peixet d’or
que, commogut,
emet un plor.:
-“Deixa’m anar
i et puc donar
tot el que vulgues!”.
-“Et deixe lliure;
no cal que em dugues
res per a viure!”.
La senzillesa
del pescador
solta la presa,
el peixet d’or
posseïdor
d’un ric tresor.
A la tornada,
troba l’esposa
fent la bugada
de roba asprosa
en un llibrell
badat i vell.
Li ha contat
el que ha viscut
i ella es remou:
-“Com no has pensat
a haver-me dut
un llibrell nou?”.
El pescador
torna a la mar
i invoca el peix
que fa el favor
sense dubtar
com requereix.
La muller ara
va i s’enfuria
perquè voldria
tindre una llar
particular,
gran, guapa i cara.
El seu marit,
tot bonhomia
com no s’ha escrit,
amb simpatia
li ho prega al peix
i ho assoleix.
Tanta dolcesa
no satisfà
l’esposa, obsessa
a aconseguir
més en la mà
que pot tenir.
Havent passat
fam i pobresa,
s’ha acostumat
a ser servida
i a l’home envida
per ser princesa:
-“Ara vull ser
més que un emir
i que el peix siga
el meu cambrer
per a servir
tot quant li diga!”.
L’home, atordit
perquè la veu
desconeguda,
va avergonyit,
amb posat greu
i boca muda.
Dolgut al cor,
li ho ha transmès
amb breus raons
al peixet d’or
que, sens dir res,
se’n baixa al fons.
A la tornada,
la troba a ella
fent la bugada,
la casa vella
i aquell llibrell
badat i vell.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!