Carles Bassaganya i Serra
"Si llampega a marina, procura pa i farina"
Mor un nou homenot de Sant Joan: Mossèn Esteve. I el retorn de les peces de Vic?
No sóc ni de bon tros una persona que conegués molt a Mossèn Josep Esteve i Cubí, ja que només el vaig tractar de forma una mica més intensa en el meu primer mandat municipal. Tot i així, Mossèn Esteve era una de les persones amb notorietat, no volguda per ell, a la vila. Era una persona que per la gent que no hi havíem intimat, podia semblar distant, fred i excessivament analítica. Però al mateix temps, era un d’aquelles persones que podia constar per la majoria, i per notorietat, com d’aquelles persones que havia marcat empremta en diferents aspectes de Sant Joan. Aquest divendres, Sant Esteve, es va celebrar la missa exequial presidida pel Bisbe de Vic, Romà Casanova, i per altres capellans de la diòcesi. Crec que per trajectòria, un altre homenot. ////segueix////
El 9 Nou titulava aquest dilluns, “Mor mossèn Esteve, un dels últims intel·lectuals i escriptors del Grup de Vic”, i seguia la notícia signada pel cap de cultura, el santjoaní Jordi Vilarrodà “Amb la mort de Josep Esteve desapareix un dels últims integrants de l’anomenat Grup de Vic, els poetes que l’any 1951 van publicar l’antologia ‘Estudiants de Vic’, sota els auspicis de Carles Riba i Joan Triadú. Després d’aquell inici, Josep Esteve –com altres membres del grup– va publicar poc, tot i que va continuar mantenint la dedicació a la literatura en privat. Una vegada ordenat prevere, l’any 1956, va exercir a Campdevànol, Manresa i Centelles. En aquest últim lloc, especialment, va deixar una fonda petjada als anys 60 per la seva activitat pastoral i cultural. La passió per les lletres, però, no l’abandonava: es va llicenciar en Filologia Romànica i va traslladar el seu amor per la llengua, la literatura i l’art a les noves generacions, com a professor del Seminari de Vic i del Col·legi de Sant Miquel”
Per una persona com jo i potser per una part important de gent de Sant Joan, Mossèn Esteve va ser la veu callada de molts projectes al voltant del Monestir. Un dels impulsors de la Junta del Monestir i una de les ànimes del Museu del monestir l’any 1975, i potser ja més ençà la persona que va treballar amb intensitat per inventariar i sobretot fer una cronologia dels fets, de les peces no retornades al Monestir i Parròquia de Sant Joan per part del Museu Episcopal de Vic, i en particular pels seus bisbes. De fet, el dia 19 de novembre, i en el discurs d’ingrés de l’acadèmic Francesc Fajula a la Reial Acadèmica Catalana de Belles arts de Sant Jordi, a Barcelona, i que portava el títol de Museu del monestir de Sant Joan de les Abadesses. La seva formació i instal·lació del seu contingut, el mateix Fajula situava a Esteve textualment: “ (…) vull expressar el meu agraïment en primer lloc a l’amic Mossèn Josep Esteve, que afectat d’una greu malaltia no pot participar d’aquest acte, a qui des de la seva discreció i lucidesa dec valuoses aportacions, orientacions i suggeriments de tot ordre, al llarg de molts anys. (…)”. A més, en el mateix discurs dedicat íntegrament al museu i al seu contingut, surt en diferents ocasions de forma directa, a la part de la restauració del retaule de Sant Agustí, de les intervencions que el mateix Fajula i Vila varen fer en el museu i monestir, o indirectament, a través del col·lectiu “l’Avet del monestir”.
Per una immensa part de gent de Sant Joan, jo inclòs, l’obra literària i artística de Mossèn Esteve va ser descoberta de forma tardana i discreta, tal com era ell, en la fabulosa i cuidada edició de “Joseppoemesteve” de l’any 2003 i “Josepestevescrits” de l’any passat, promoguts per la Junta del Monestir. I sobretot l’exposició que es va promoure i que es va poder veure a Sant Joan que combinava dibuixos i poemes. En blocs temàtics dedicats al paisatge, al monestir, els coloms, el Nadal… portaven associat uns dibuixos suposadament de traç senzill, però molt precisos i coloristes. Per tant, per la immensa majoria de nosaltres aquest àmbits, eren totalment ignorats, fins que en els darrers cinc anys s’han divulgat, com he comentat abans.
El funeral, al Monestir de Sant Joan, va durar més d’una hora i mitja i va ser presidit pel Bisbe i a on hi havien cares conegudes per la parròquia i el Monestir, Mn. Jaume Seguranyes, l’ex-rector Josep Molist… Sense voluntat de fer-ne crònica, només faltaria!!! Sí que hi va haver una cosa de l’enterrament que vaig trobar a faltar. Va ser el fet de citar, i segurament ho situo en una esfera menys religiosa i més civil, per part del Bisbe, el reconeixement al treball d’Esteve en inventariar, recuperar la memòria i treballar per la reivindicació (suposo que per part del bisbat incòmode) de les peces de Sant Joan. Hi ha diferents publicacions que ho expliquen, però recomano el monogràfic de Festa Major que l’any 2002 va fer el periodista Xavier Soler, anomenat Crònica d’una reivindicació. Crec que hagués estat bé i per una immensa part de la gent que ignorem, desconeixem la seva trajectòria en altres àmbits, aquest ha tingut una càrrega important, tant per ell (em consta la incomoditat de viure a Vic en els moments de màxima controvèrsia i al costat mateix del Bisbe) com per la vila. Hagués estat bé reconèixer-ho en el dia del seu adéu, com també hagués estat bé, que el mateix Bisbe reconfirmés la voluntat de desencallar i fer viable, algun dia no llunyà, el retorn de les peces de Sant Joan. Hagués estat just. Per cert, les darreres paraules d’en Ramon Cotrina, van ser per fer posar la pell de gallina a la gent, i fer caure alguna llàgrima. En Ramon Cotrina, és de ben segur, un altre homenot a la callada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt encertat aquest article, Carles, i també molt escaient la definició com a “Homenot”, manllevant l’expressió de Josep Pla. Mn. Esteve és una d’aquelles persones a la quals algun dia se li farà justícia pels seus mèrits. És cert que podia semblar una persona distant i freda, però això no era pas així tractada a la curta distància: era una persona absolutament apassionada, i d’una cultura vastíssima, i d’unes conviccions molt fermes. Només cal llegir les seves “memòries” per a la reclamació de les peces de Sant Joan al MEV, escrites amb gran passió i justesa de paraules, per a endevinar-hi el seu amor per Sant Joan i el seu Monestir, en un conflicte molt espinós i que estic segur que a ell el feia patir molt interiorment. Segurament el seu únic “defecte” era el seu perfeccionisme, la seva impressió que res del que ell feia o escrivia no estava prou bé. Quantes pàgines, quant saber, quants bells poemes no ens haurem perdut per aquesta modèstia! Era una persona que passava de puntetes, però tot i així ha deixat profundes petjades en coses tangibles, que és el que en definitva importa: crec recordar-li algun escrit contra aquells que tot ho critiquen des del cafè però que en definitiva no fan res: tot queda en fum. Ell no era gens amic dels homenatges i dels afalacs i per tant, segur que el millor homenatge que se li pot fer és consolidar el que que ell va crear, i acabar la feina que va deixar començada.
Bon any!