Blocs amb estrella

Jo parteixo de la base que totes la candidatures tenen gent molt vàlida i preparada per dirigir el partit. Bo i això, entenc que hi ha moltes maneres diferents de dirigir i, sobretot, d’assolir objectius, que al capdavall és el que ens interessa. A més a més, entenc que si el que ha de fer ERC és sumar una gran majoria per tal d’impulsar un debat, referèndum i procés d’independència al nostre país, el que necessita el partit és una persona capaç de guanyar-se tots els militants que ja s’han donat de baixa del partit, tots els votants que ja no el voten i a tots aquells simpatitzants, o possibles futurs simpatitzants, de l’independentisme que mai no ho han fet.

Des del meu punt de vista una candidatura ja pot tenir a molta gent preparada, però si no és capaç de sumar i de retornar la il·lusió a l’electorat, no serveix absolutament de res. I a més, penso que la il·lusió és un sentiment que no es pot prometre: o es transmet il·lusió o no s’en transmet, però les promeses en aquest cas no serveixen de res. Pel que he anat veient i llegint, l’únic candidat que té aquesta capacitat és Joan Carretero, de Reagrupament. La seva persona s’ha anat guanyant la confiança i el respecte de la societat civil mentre el partit l’ha anat perdent. Mentre en Carretero va deixar la seva Conselleria de Governació per no voler perdre la dignitat callant-se tot el que pensava sobre el cap del Govern Espanyol, el seu partit ha anat perdent la dignitat gradualment a base de callar i cedir en un primer tripartit i, posteriorment, en un segon. Mentre ERC ha anat perdent vots a tots els municipis de Catalunya (degut a un vot de càstig pel Govern tripartit), l’equip local del poble de Carretero, Puigcerdà, ha anat sumant majories.

El presidenciable de Reagrupament es fa respectar pels qui pensen com ell, però també pels qui en discrepen perquè ha demostrat reiteradament el seu valor. Aquest ‘fer-se respectar’ és molt important perquè fa que els ciutadans se l’escoltin quan parla. Mentre un altre candidat parla del famós referèndum del 2014 i la gent comença a riure o no en fa cas, quan en Carretero en parla la gent està atenta perquè és una persona amb una gran credibilitat i capacitat de lideratge. D’això en puc posar com a exemple un professor meu de l’institut. Ell mai no ha votat ERC, però fa uns dies que em diu que si dissabte guanya Carretero se’n farà militant. Aquest professor no és independentista ni ho deixa de ser, simplement li importa la feina diària, la bona gestió, el seu propi dia a dia i votarà ‘sí’ a la independència si algú amb credibilitat li demostra, en primer lloc, que això tindrà una utilitat pràctica i, en segon, que té un rumb seriós i factible per aconseguir-ho. I igual que aquest professor, la majoria de catalans.

Al Congrés d’ERC de dissabte el partit s’hi juga molt, però l’independentisme en general també perquè en definitiva el que els militants decidiran és si el partit ha de continuar perdent vots mentre l’independentisme puja o si, en canvi, ha de ser el partit que aglutini tots aquests nous independentistes. I torno a escriure i a reafirmar que penso que totes les candidatures tenen a gent molt vàlida per dirigir, però la gent vàlida si no és capaç de transemtre il·lusió i credibilitat no tindrà militants ni votants a qui dirigir. En Carretero i el seu equip pot canviar radicalment les coses i iniciar una nova etapa. Estic convençut que guanyarà.”