MATÈRIA CONFIDENCIAL
Quan ella parlava era com una bruixeria! Les imatges arribaven a la consciència d?una forma tan intensa que m?apareixien més vertaderes que sobre el llençol d?una pantalla gran; la pell calfredada pel vent, el perfum pesat de les roses i aquell ambient dur i fràgil de les màquines que controlaven els alens d?una vida, m?envestien i em destrossaven. Quan ella parlava era un remolí de sons magnètics! Cadascuna de les pantalles que envoltaven la despulla d?un cos que havia estimat tantes de vegades era l?espectacle d?una funambulista que travessa tot el temps una corda fluixa sobre la mort. M?havia avesat a la possibilitat pròxima de la seva desaparició malgrat que el doctor Carles Forner em repetia que allò era un misteri, que no podien dir si se n?anava o podria viure anys. Et fixares que deia ?anys?, sense qualificar-los. Mirares cap a defora el capaltard vermell. Els plàtans dels jardins de la Misericòrdia no tenien fulles, feia brusquina i hi havia poca gent pel carrer. Després de festes Palma es clou a poc a poc en si mateixa com una copinya. Estaves enamorat d?aquelles Palmes que et conformaven. Per això, ara, passejant a poc a poc per la Rambla, acaronaves cadascun dels llocs historiats: els murs alts del convent de les Concepcionistes, on de nin havies viatjat dins un torn per veure una tia-àvia i havies vist el cos incorrupte, minúscul, de la Beateta que t?escarrufava molt; l?església de les Tereses on s?havia desplomat damunt la trona el poeta Costa i Llobera, una feta que trobaves com un final d?òpera; la planta noble dels oncles Ferragut amb vistes sobre els jardins del Trocadero, un night-club històric, després bingo i ara banc. Tingueres una fiblada de tristesa. Fa cinc mesos i sis dies que ella s?ha adormit. Aquella duració et feria com una certesa de la qual no podies escapar. El cansament. Només el fet de pujar aquestes escales de la Plaça Major em demostra que estic esgotat. Som al segon replà i em pega el pantaix. M?ofeg. Va ser en aquest moment, quan pressenties un atac d?asma, que el veieres i tingueres una girada de ventre: aquell jove era la còpia exacta de Salvador. La cabellera negra voleiadora, els calçons baixos damunt les anques arregussades, la felinitat d?una dansa interior. No podia ser que fos ell, però alguna força desconeguda t?empenyia rera el seu rastre. Estic tocat. Per què través a tota entre la gent per no perdre?l? Per què aquesta taquicàrdia que ni tan sols recordava? Per què aquesta gargamella seca i aquesta maror per dedins? Quan ell estava al centre de la plaça d?en Coll tu eres al final del Sindicat. M?agrada seguir algú per aquest laberint de carrerons com si fos? Què som? No ho puc pensar, només sé que no vull que em fugi. Abans d?arribar al carrer de la Portella el jove entrà en un pati. No pot ser! És la casa del pintor Mascaró. L?amic de batxiller Joan Mascaró el qual vaig visitar abans de l?accident perquè li volia comprar una natura morta per a ella. Somrigueres quan travessares l?arc gòtic i pujares per aquella escala monumental. Estirares la campaneta. Al cap d?una bona estona et va obrir el jove que perseguies, et va fer entrar quasi sense demanar-te res, et va dur a la biblioteca i va desaparèixer. No sé quin temps va passar. Vaig sortir del meu embambament quan una pluja forta colpejà els vidres i em vaig tèmer que tot estava a les fosques. Vaig escoltar. Sentia, molt enfora, una música de trompetes. Anava pels llargs passadissos plens d?ombres guiant-me per una veu que semblava la de Billie Holiday. Sé que tremolava. Estava de cada cop més perdut fins que unes rialles, rera una porta entreoberta, em guiaren. Eren tres: una al·lota i dos joves dins una banyera molt gran que em fitaven des del mirall entelat. Em semblava una fantasmagoria. I entre la música de l?aigua i el vapor sentires la veu del jove que t?havia obert que et cridava: Vine
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!