Quasi com una destralejada a entrada de fosca
Ja ho val! No diries mai qui he vist entre les mates. T’agenolles, agafes una grapada de terra roja i la’t tires damunt el cap. No ets un llimac, ni una pedra, ni un insecte. Les ales d’una papallona són com a gilets que et voraviuen la carn de l’esperit. És de dia, encara no ha arribat aquesta por que et cervellseca a batzegades. Covaràs les mòrbides acceleracions del pànic. T’afuaràs a les parets esboldregades com si fossin enemics. Ginyaràs un coverbo per no dir res. T’esfloraràs a mitja nit. Sort del vol dels sebel·lins que creuen per damunt les teves parts i les deixen sanes i estàlvies com si tot fos un malson. Aquells crits sebel·liners són font de salut.
(Grafit de Jordi Boldú. Gràcies, amic, per fer pensar!)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!