En Bernat escriu: «A Santa Llumíria de la Camada del Raiguer de Mallorca el 14 d’agost de 1936, entre dotze i mitja i tretze, se sentí remor d’avions. La gent dinava o acabava de dinar (com jo, ara mateix, a les cinc de l’horabaixa, de juny de 2008 que m’he aixecat de taula després d’una discussió llarga i saborosa sobre les dificultats de l’amor. Elisenda i Francisca són dues esmoladores de la garrova fortes). Eren quatre avions. Un xiulet que anà augmentant de volum i que acabà amb una explosió de pinyol vermell fou l’anunci de la primera bomba. No van a Ciutat, digué madò Anguera mentre eixugava els plats. Les dues bombes següents no feren mal més que a una mula i un revolar d’aviram. La darrera i quarta bomba pegà damunt el pedrís de son Verí. En Joan Miquel Febrer i Canyelles feia poc que acaba d’arribar de batre a l’era. Estava situat dins la cambra esquerra, sortint de la casa, repenjat a un secreter. La metralla que entrà per la finestra el ferí al pit i caigué mort dins una bassa de sang. La seva germana, Teresa, que seia al costat de la finestra no tengué res. I sa mare, asseguda en un balancí, sols una ferida de caràcter lleu.»
Aquesta visió tan acostada dels fets m’inutilitza. No sé com desfer-me’n.
En Bernat s’ha posat a la llegir La princesse de Clèves en la traducció catalana, magnífica, de Pep Grimalt.
(…)
Elisenda decideix que no vol tenir relacions amb en bernat. El vol com un amic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!