Plagueta de Bord

CELISTRE DE DIAMANTS

Què és un poema sense victòria? Mots alineats.
Charles Ficat

Dèlia, acabes de sortir de vuit hores de feina tan dura com les frases que Andreu t?ha deixat al mòbil: «Tot està connectat. No em tornaràs a veure.» Mentre et canviaves dins aquell magatzem amb taquilles, que pudia a colònia i a suor, has decidit que aniries a foravila per córrer pel camp. No podies pus. Sabies que diversos temps evolucionaven simultàniament. L?àvia barcelonina Beatriu t?ho havia ensenyat de petita. Tot és molt complex i tu ets una dona independent. No has de voler que un home et comandi. Ets autònoma, ets singular, ets lliure. Tot el contrari de la padrina Damiana, de Palma, que trobava que les dones no havien d?estudiar i que havien de viure per al seu home. Quedaries tota sola després de setze anys de vida de parella. Parella? Què és això?, et demanaves mentre sorties de la clínica cap a l?aparcament. L?aire era gelat i net. Dins aquell abric marró de pell de camell et senties protegida. Has entrat dins l?escarabat color magrana i quan et seies has tingut un calfred. Mentre embragaves t?has sentit en el terreny de la teva ambivalència tan rica i fèrtil com absoluta. Avui, Andreu deixava el pis del Terreno que compartíeu feia vuit anys, això era un alliberament, emperò just pensar-hi et creixia una ànsia que t?anegava com els xaragalls de les fonts ufanes i et deixava sense aire. Et senties entre la fascinació i la repulsió, entre el desig i la pèrdua. Fent el bategot. Premies fort l?accelerador cap a Puigpunyent. Les paraules i el paisatge s?entrellaçaven. «Puig punyent. Veig que la natura, l?antiga floració cíclica dels ametllerars, no és més que un espectacle de la bondat.» «Em deies: l?al·lota del llavis taronja, dels moments profunds, de l?atmosfera personal.» «La sang, els plaers, les flors com gilets que et tallen l?alè.» «Tremolosa de preses per trobar el nou lloc i la fórmula desconeguda. Dins la unitat de cures intensives, amb un jove de trenta anys en coma després d?un intent de suïcidi, he vist l?arena rosa i llenegadissa que ha rentat el cel vinós. M?hi he quedat molta d?estona controlant els aparells, controlant-me a mi mateixa com si el meu esperit també estàs intubat i amb respiració assistida. Podré resistir la solitud?» «La funció ha acabat, em repetia com una orada, mentre veia com creixia una fumera lentíssima entremig dels brancams emblaquinats, enfarinovats, tapats de plomissó de calç.» Dèlia, atures l?escarabat devora una paret seca mig esboldregada. Has sortit amb un fulard de seda d?or. Miraves la lentíssima ascensió d?aquell fum de branques d?ametller entapissades de flors. No veies ningú. Per què cremar aquells rams de bellesa? Has sentit la veu de l?àvia Beatriu: «A l?Escola del Mar de la Barceloneta més que donar coneixements se?ns ensenyava a pensar. Apreníem realitzant, fent. I la relació amb els mestres es basava en el diàleg.» La lluna plena apareixia dins les clarors crepusculars: has pensat en un quadre de Ribes pare amb una lluna així, més encesa, i sobre el mar. La fumera semblava aturada com l?aire, com els ametllers, com tu mateixa convertida en una model chic d?una funció sense espectadors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!