LA NEU JA NO ÉS NOTÍCIA, PP3 SÍ. I quan mir des del finestral damunt la serra de Tramuntana encara puc veure un parell de qualitats de blanc: la dels moixos entravessats de perses d’una blancor vermellosa de córrer pels solcs de call vermell, la dels ametlers tardans d’un alba rosadenc i la dels cims i serralades (Puig Major, Massanella, Alfàbia…), que tenen el blanc fosforescent de la neu de bon de veres. No he volgut mirar el termòmetre emperó tenc la foganya com un infern i m’he tapat amb les llanes més càlides. La gelor mortal no me la produeix la meteorologia sinó la política del PP, que acaba d’inaugurar la <<seva» ràdio i la <<seva» televisió i ens vol fer creure amb una campanya publicitària cutre i tòpica que són sa meva tevé que surt de mi. Per veure que això que acab d'escriure no és cap demagògia barata, i perquè quedi repetit una vegada més per a les hemeroteques del futur, basta mirar qui és qui a aquesta IB3. Un periodista excel·lent, potser el que en l'espai més petit ha sabut concentrar la major quantitat d'informació sense ni una gota de greix subjectiu o ideològic, és l'amic, i periodista d'El País a Balears, Andreu Manresa, que l'u de març de 2005 a la plana 27 del seu diari ens donava quatre columnes de la veritat en què sortien amb noms, llinatges, càrrecs i currículums totes les persones de l'equip del Matas que es troben al capdavant de la tevé balear. Des de la directora general, Maria Umbert (que va fer un discurs en español per demostrar com va la cosa i la casa) a l'editor del programa Baleares directo, Carlos Hernández, tots els noms –Pilar Molla, Juan Manuel Martínez, Victoria de Miguel, Germà Ventayol, Javier Mato, etc.– són persones de confiança política de Matas. Vergonya, President, Vergonya! I vergonya també perquè la llengua pròpia de les Balears, el català, queda feta malbé per la visió i sobretot la pràctica gonella (demostrada en tots els discursos de Matas i especialment en el dels premis Ramon Llull. Pobre Ramon, quants de crims lingüístics es fan emprant el teu nom en va! Ramon dóna suport, amb aquesta obra fundadora del català que Palau i Fabre demanà que es publicàs, als que volem IB3 de qualitat i en català!), el gonellisme militant que ja apareix el primer dia quan es projecta una pel·lícula en castellà perquè el doblatge era en català estàndard. M'he de vacunar contra els desastres del doblatge modalitàri que fan feredat només de pensar la bestiesa –l'animalada– conceptual que representen. Tot això és una desgràcia social i cultural, el súmmum de politització i ignorància militant en un dels mitjans més influents sobre els cervells dels teleespectadors. Un Gran Hermano PPMATAS ataca per les ones!
&&&
LA RODOREDA DE MARTA PESSARRODONA ÉS UN RETRAT SENSACIONAL. I quan dic sensacional ho entenc en el doble sentit: per un cantó extraordinari i per l'altre que et desperta sensacions. El llibre Mercè Rodoreda i el seu temps (Rosa dels Vents, Mondadori) l'he devorat com una novel·la, que llegeixes com una ficció sabent alhora que la Pessarrodona et dóna les perspectives de la major veritat possible. La Marta Pessarrodona és, sobretot, poeta i també s'ha dedicat a la narrativa, al teatre i a la traducció literària. Ha fet feina a empreses editorials i, precisament, quan treballava per Edhasa va conèixer a la Mercè Rodoreda (a partir d'ara l'esmentaré com a MR) i es feren amigues. Crec que és en aquesta amistat, que va durar fins a la mort de MR, on es cimenta el magnífic treball d'aquest llibre. Perquè la veu que ens conta tota la biografia de MR no és la d'una recercadora freda i exacta, ni la d'una professora primfilada i rigorosa, ni la d'una fan apassionada, sinó la d'una dona escriptora sàvia que, amb una investigació llarga i difícil en tota casta de fonts (des dels arxius privats a la bibliografia, des de la història oral a la història pròpia, des del repàs de tota l'obra completa de MR i les obres d'altres escriptores del seu temps com la Woolf o la Lessing) en conta d'una forma planera, completa i ben entretinguda el deixant d'una vida d'una altra i alta escriptora. La Pessarodona conjuga els fets biogràfics amb la pràctica de l'escriptura, les aventures personals i el lent camí de l'iniciació al món de la literatura. En la breu i clara introducció ens explica la seva coneixença de MR un dia de començaments d'estiu de 1969 quan Joaquim Molas va presentar Aloma, i a partir d'aquí recorr el teixit de relacions personals que feren que la figura de MR es convertís en un bell enigma: la frase de Joan Oliver quan digué <<sí, de gran ha aconseguit semblar una senyora», les confidències de Montserrat Roig que li explicà que el seu pare Tomàs contava que, en el primer exili de 1939 al castell de Roissy-en-Brie, a MR no la deixaven menjar a taula amb la resta de les cultes famílies nostrades pels seus amors adúlters amb Armand Obiols, els contactes amb MR a Romanyà, per telèfon, en una correspondència continuada i entretot això dinars al restaurant La Punyalada, un viatge a Madrid amb encontres amb Rosa Chacel i Carmen Martín Gaite, l'estrena del film La plaça del diamant i els darrers temps, quan la Pessarrodona no es va témer que estigués tan malalta i només va ser a temps de viure els darrers instants de MR, el 13 d'abril de 1983, a l'Hospital de Girona.
&&&
VUIT TALLS DE VIDA BATEGANT I D'ESCRIPTURA MR CONTADA. Torn a insistir: les 247 planes d'aquest llibre es llegeixen com una ficció real. I això vol dir que les informacions de la infantesa de MR t'arriben amb la fascinació d'una veu que et relata una vida singular d'escriptora amb tots els detalls necessaris per descobrir-la en la seva pluridimensionalitat, o millor dit, amb tota la seva polifonia. Veu polifònica per una escriptora polifònica! El 1909, equivocat com a data de naixament de MR, avalat oximorònicament per la mateixa MR, és un trampolí per intentar acostar-nos cap a MR amb suavitat i afabilitat sense deixar de vegades de matisar-la o, quasi, contradir-la. M'agrada quan la Pessarrodona assenyala com a fet essencial que el 1909 hi ha la Setmana Tràgica i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. I quan davant una contesta literal de MR, en una entrevista amb la Roig, en què deia que havia nascut en el si d'una família de la petita burgesia, la Pessarrodona escrigui literalment <<Nosaltres en diríem classe mitjana amb empelts menestrals…», i a continuació explica la figura del pare de MR i els padrins. Del pare m'entusiasma quan la Pessarrodona explica que tenia una lletraferimenta que li feia llegir en veu alta a la família autors com Àngel Guimerà, Víctor Català o Joaquim Ruyra i això posava la llengua catalana al cap i al cor dels seus, especialement de la nina MR. El matrimoni de MR amb el seu oncle i el fracàs d'aquesta relació amb un fill, està dit amb els testimonis necessaris per fer que la informació no caigui mai en la xafarderia. Aixímateix la vida durant la guerra civil a Barcelona, la derrota de Catalunya i el camí duríssim, un ver calvari, de la sortida per Girona cap a l'exili, la covivència complexa dins el grup d'exiliats amb una MR que viu la història d'amor de la seva vida amb Armand Obiols (el Joan Prat de la Colla de Sabadell), els anys de la segona guerra mundial i la postguerra amb la inseguretat i la mort com a companys de ruta mentre MR consolida l'amor d'Armand que esdevé alhora un dels seus millors crítics, tot el seu triomf –després de perdre el premi Sant Jordi– dels seixantes i setantes amb La plaça del diamant que acumula reedicions, la mort d'Obiols, el retorns a Catalunya i la nova casa de Romanyà, la redacció enrevessada de la resta de la seva obra fins a La mort i la primavera, tot això sorgeix com un conjunt de tesel·les confegides per la mà experta de la Pessarrodona que construeix la complexitat de MR dins una atmosfera d'unes èpoques fortes i plenes de megavida i megamort. Un índex de noms i una bibliografia amplíssima, així com un àlbum ben triat de fotografies, fan d'aquest llibre una petita joia que ja pas gust de rellegir. Gràcies Marta!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!