Les primeres paraules escrites a la Plagueta de bord el 2005 són per fer una celebració de l’escriptura rescatada, recuperada, refeta. Al·leluia!
Després de tants de dies i nits de fer rodona els dits teclegen com si fos una festa. Dits rovellats d’ordinador, dits cansats d’agafar les armes de soldat de la cultura quan hom és antimilitarista, dits que desitgen inventar contarelles, rondalles, històries plenes de crítiques, sarcasmes, paròdies i discerniments.
Tanta de roba i tan poc sabó i tan neta com la volen…
He decidit que les meves gimnàstiques dosmilcinqueres seran: exercicis de voluntat, d’isolament, de romiatge a l’illa íntima que no conec…
Els punts suspensius com a camí, com etapes cap a una meta impossible.
La taula plena de terra. El paisatge es reflecteix damunt el full blanc: xipresos, muntanyes, cels, tot sura entre les paraules que escric amb la lentitud dels constructors de monuments, tot sura entre la lleugeresa dels pensaments com aquest esbart d’estornells que ombregen les lletres de l’alfabet amb un núvol de cossos voladors.
Dins el daurat dels horabaixes d’aquestes setmanes darreres: els tsunamis assassins, la devastació de l’Ïndic,els cossos dels morts mostrats obscenament, la inavabable i carnissera guerra d’Iraq i aquí els mateixos paranys: la violència dels defensors de la unitat espanyola, la cutronitat d’una salsa rosa amb grumallons de sang, l’horror i la manca ded crítica. Ai las!
El bosc sonor que viatge dins les meves venes…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!