LLULL, MON AMOUR!

 

Acab de llegir un llibre que caldria que fos conegut per un públic ampli: Vida de mestre Ramon, autobiografia de Ramon Llull (Biblioteca Barcino), on podrem veure d’una forma ben versemblant les aventures, els desconhorts i treballs d’aquest savi infatigable, que va viure entre 1232 i 1315-1316 (?). L’edició ha estat a cura d’Anthony Bonner, aquest lul·lista apassionat i savi, que presenta, anota i tradueix el text llatí i l’acara amb el text català. Només puc dir meravelles d’aquesta versió que posa a l’abast de nosaltres un Llull viu, entenedor, afable i que de vegades en fa de les seves. El llibre es veu enriquit per dotze làmines estupendes a color amb miniatures que provenen del manuscrit de Karlsruhe, de devers 1325, que ens mostren amb imatges els fets contats a la Vida.

BARCINO: L’EDITORIALS DELS NOSTRES CLÀSSICS. En la col·lecció Tast de Clàssics de la mateixa editorial Barcino, que es dedica a agafar els clàssics (fins al segle XVI primer i fins suara després) i a fer-ne versions modernes que actualitzen el català medieval, ha aparegut Disputa de l’ase, del nostre estimat heterodox mallorquí franciscà i mahometà Anselm Turmeda (1352-1423). De l’excel·lent traducció se n’han encarregat Albert Mestres i Marta Marfany, que han fet servir la versió més antiga. La Disputa de l’ase la va escriure Anselm Turmeda el 1417-1418, quan havia deixat el cristianisme i s’havia convertit a la religió islàmica. La Disputa és una divertida sàtira de la pretesa superioritat humana respecte als animals. S’hi narra un diàleg intel·ligent i molt enginyós entre fra Anselm i l’ase del títol, que posa ben a les clares l’escepticisme doctriner de Turmeda. L’obra és textual avant la lettre per la utilització dels gèneres del món literari medieval: l’apòleg, la disputa, la profecia i el relat satiricocòmic, tot entatxonat d’elements al·legòrics i cavallerescos. Inclou també components autobiogràfics (o autoficcionals, una altra modernor) de Turmeda, un frare apòstata que acabà abraçant l’Islam. El resultat és magnífic: un verb irònic, amb un llenguatge de moralista. Quan la diversió i la saviesa s’arremolinen apareix una paròdia al·lucinant dels debats teològics d’aquells temps protagonitzada pel mateix Turmeda i una mala fi d’animals, des de lladelles a lleons. La veu més singular és la de l’ase, que diu coses ben assenyades en una atmosfera de paradoxa absoluta.

Des de fa deu anys dirigeix amb seny i modernitat l’Editorial Barcino el poeta Carles Duarte, que té el patrocini de la Fundació Lluís Carulla. Vull recordar breument la petita història de la col·lecció de literatura medieval Els Nostres Clàssics, perquè mostra i demostra que en la cultura catalana les coses vénen d’enfora i tenim una tradició ben europea i vigent que ha fet molt per la normalització des dels anys vint del segle XX. El pare fundador de Barcino fou Josep Maria de Casacuberta (1897-1985), filòleg, que amb una ajuda del seu pare i dos mil pessetes de dos amics va posar en marxa Els Nostres Clàssics el 1924. El primer volum de la col·lecció, Lo somni de Bernat Metge, preparat pel mateix Josep M. de Casacuberta i amb un pròleg de Lluís Nicolau d’Olwer, ens pot servir per exemplificar els criteris adoptats en aquesta primera etapa de la col·lecció. L’editor, que tenia coneixement del conjunt de la tradició conservada —quatre manuscrits, un dels quals fragmentari—, opta per transcriure el que considera el codex optimus. Va atribuir aquesta condició al ms. 17, olim 21-3-32, de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Una vegada transcrit, en va corregir els passatges deturpats mitjançant la resta de la tradició, per bé que sense dur a terme una col·lació sistemàtica de variants ni elaborar un aparat crític que les recollís.

Fins al malaguanyat 1936 es publicaren quaranta-dos autors clàssics de la literatura catalana anterior al segle XVI. Després de la guerra l’editorial tornà a renéixer el 1946, amb un ritme de publicació més lent encara, i de cada vegada fou millor el valor erudit de les edicions i dels pròlegs. El 1987 s’arribà als cent vint-i-tres volums, que agafen autors que van del segle XIII fins al segle XVI, que contenen tant obres originals com traduccions. Carles Duarte amb molt d’encert ha llançat col·leccions que tenen una funció divulgativa tan necessària en aquests temps en què els alimentosos clàssics desapareixen de les cases, de les famílies i dels lectors. També s’ha creat un associació, Amics dels Clàssics, que no s’atura d’organitzar (lectures, dramatitzacions, debats, conferències, exposicions, etc.), amb una programació que fa gola.

Una dieta d’autors clàssics pot ser un reconstituent ben terapèutic davant tanta d’estultícia i d’ignorància militants com ens envolten per terra, mar i aire. Un bon i acollidor refugi el port clàssic on trobarem lletra fresca, lletra entretinguda, lletra vivificadora, lletra moral, lletra musiquera i artistitzant, lletra de la bona! El pas del temps és el gran lector.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *