5 de febrer de 2014
Sense categoria
0 comentaris
Alegria de la caiguda
L’escriptura és donar. Donar mots, donar idees, donar entreteniments, donar passions, donar plors, donar sensacions, donar clarors, donar perfums, donar rialles, donar no-resos, donar temps…
Puc aconseguir que l’economia dels mitjans es confegeixi amb l’eficàcia dels efectes? He escrit aquesta frase i la repetesc com si fos un lloro que té un mecanisme que no s’atura fins que la pila s’acaba. Cerc la precisió del detall i no la trob. Vull que el pinzell de l’aquarel·lista faci fremir les paraules i aquestes vessen i es dilueixen en un feix de llàgrimes que no diuen res.
[Foto Edward Steichen]
Mir les gemmes en espiral de les falgueres dins el cossiol molta d’estona i no sé imaginar el mecanisme que les transforma en fulles. Ensum els pètals d’una flor d’ametler i només hi trob un regust de pixum. Dec tenir el nas malalt. Em conformaria amb saber imitar el llenguatge de les tempestes. El cel, molt enfora, és un entreteixit de niguls blanquinosos i niguls negrencs. Una combinació que es mou a l’atzar amb un sol molt feble que surt quan menys ho esperes i deixa les coses i les persones dins una zona d’ombres i llums que em fan la impressió d’una fantasmagoria. Cal entrar en un mateix armat fins a les dents. Fonamentalment la vida és tensió. Vers alguna cosa. Vers algú. Vers un mateix. Vers el punt de maduresa en què es nuen l’antic i el nou. La mort i el naixement. I tot individu es realitza en part en la recerca del seu doble. Recerca que en el límit es confon amb la intensitat d’una cosa necessària, d’un desig, d’una investigació infinita. No sent gens de necessitat dels sentiments d’altri, ni gens de plaer a manllevar-los. Els meus em basten. Quant a les aventures, poden distreure’m amb la condició que no vegi que les puc modificar sense esforç. Un vidu de fresc assegut a un banc d’una plaça on hi ha un parc infantil amb dues engronsadores i una casa de fusta amb un tobogan és una presència invisible. Puc mirar sense ser vist. Puc pensar sense ser destorbat per aquesta agitació de la ciutat que converteix les persones en autòmates que es mouen a tant el segon. Puc fer que els ulls vegin una infinitat de coses i no a mi mateix. El dolor es deu a la residència de la consciència, a una disposició local del cos. El dolor és alguna cosa molt musical, gairebé en podríem parlar en termes de música. Hi ha dolors greus i aguts, andantes i furiosos, notes prolongades, calderons, i arpegis, progressions, silencis bruscs, etc. La mort de n’Aina ha estat un esquinçament real. Feia més de tres mesos que estava tancat amb ella a una cambra d’hospital. Quan el metge em va dir que hauria de tornar a ca meva no vaig entendre a què es referia. Ca meva era allà on fos ella. Tot allò semblava un mal son, com si mancàs el sentit a cadascuna de les accions que em deien que havia de fer. Potser si haguéssim tingut fills la cosa hauria estat diferent. Però el metge era molt clar i constant: cal que dugui el dol amb una gran activitat personal i social. Es distregui. Vagi de viatge. Es relacioni amb la família i els amics. Jugui a cartes. Llegesqui novel·les negres, que sempre són molt entretingudes. Vagi al cine. Conti acudits, rigui, rigui molt. Faci molt d’exercici. S’apunti a un club d’allò que més li agradi. No es tanqui en la solitud. Es distregui, es distregui molt. Jo entreveia sentiments que em feien estremir. Sentia la insistència en una terrible obstinació d’unes experiències embriagadores que m’eren totalment alienes. No podia sentir les paraules més destrament colpidores sense un calfred que no sabia d’on arribava. Tot allò podria haver-ne commòs un altre, però a mi em deixava dins l’orfenesa més completa, més inversemblant. El metge parlava i parlava sense poder precisar els motius ni l’extensió de la proscripció, de la condemna. Constatava que un gran nombre de mots era bandejat del seu discurs. Els que emprava eren de vegades tan curiosament sostinguts per la veu o il·luminats per la frase, que se n’alterava el pes, i el valor esdevenia nou. De vegades perdien tot el sentit. Semblava que únicament omplissin una plaça buida el terme destinatari de la qual encara era dubtós o imprevist per la llengua. M’hauria agradat tallar aquella diarrea de consells sense sentit amb la contarella del meu assassinat. El metge no hauria entès que hi fèiem cinquanta anys enrere dos homes forts damunt les teulades d’aquell casal de joc i de donotes. Havíem begut molt. Cassalla i palo a voler mentre jugàvem a pòquer. No record el motiu de la discussió, un no-res. Mentre ens barallàvem el temps va anar passant d’una manera estranya. No era que hagués tirat enrere ni que s’hagués aturat. Simplement es dilatava i s’anava expandint. Enmig d’aquella llum de lluna damunt les teulades, s’estenia fins a tocar el cel i ens embolcallava fins a l’infinit. Quan ens pegàvem cops de puny sentia que em brollava una vitalitat indescriptible al fons de la panxa amb tanta de força que em va fer témer que el que volia era allò, que allò m’anava bé. Amb un dels cops l’altre va llenegar. Les teules eren plenes de verdet. Abans de caure es va aferrar a la canal. Sense esma m’hi vaig acostar i li vaig pegar coces a les mans. No vaig sentir el renou que va fer el cos quan s’estavellà damunt la clastra. Després de mig segle només hi ha un orgull estrany mesclat amb un lleu remordiment tot fet d’oblit. Aquest crim, que no va veure ningú, em fa entendre la insondabilitat i la feresa del pas del temps. Em vaig aixecar a poc a poc del banc. Tenia les cames com si un exèrcit de formigues les estigués devorant. La claror era quasi negra i començava a fer quatre gotes. Vaig anar cap a un bellombra gegantí. Les branques de l’arbre es retallaven ben fosques sobre el cel fosc, formant una randa que s’estremia lleument. La pell de l’arbre era calenta. Tenia la sensació que em perdria moltes de coses —la llum d’aquest món, els colors de les ales de les papallones, el tons daurats dels ulls de n’Aina, l’alegria de quan estàs a punt de menjar un bobò, aquells nervis abans de partir de viatge, la bellesa de la mar segons les estacions— i que ja no tornaria a fer-se de dia.
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca el diumenge 2 de febrer de 2014]
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca el diumenge 2 de febrer de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!