Plagueta de Bord

DES DEL FINESTRAL DEL MEU ESTUDI VEIG ARRIBAR L’HIVERN. Pens en l’André Gide de Les nourritures terrestres quan diu: Nathanael, je t’aprendrai la ferveur! Record aquesta obra que vaig descobrir en la meva joventut i que he rellegit al llarg de la meva vida com un text apassionat, sensual i molt líric. M’agradava la seva forma caleidoscòpica on hi havia de tot: fragments de diari íntim, diàlegs ficcionals, balades, celebracions panteistes de la natura, la vida i el desig. Convida al lector a educar la seva sensibilitat, cultivar l’instant, cercar l’amor sense els lligams de la moral o la religió. Caminar descalç, assaborir les fruites, besar a la boca. Exercicis de la sensorialitat. Tot això contat amb un estil llibertari, salvatge i intensament poètic. Un text que et diu que cal trobar el camí propi. És un llibre que no he oblidat mai i que forma una de les fites de la meva educació literària. Avui, quan m’he despertat, amb un sol que cremava el cul a les llebres, m’ha pegat un atac d’escriguera: “Com puc saber que el matí, quan t’aixeques dels somnis i dels somnabulismes, el fervor es renovellarà i galvanitzarà la meva jornada? Escriure els records amb una gran precisió plena de detalls és una forma de resensibilitzar les qualitats sensorials. Ahir vaig veure un albó florit. Sempre m’han entusiasmat les porrasses: les fulles que surten de la terra són cintes verdes que descriuen una semicircumferència exacta, una volta verda. I hi neix el mecmeremec al centre: una festa que arriba al màxim esplendor quan aquella tija llarga i dura floreix al capcurucull amb unes flors blanques i petitones que semblen pintades pel mateix Caravaggio. Delícies d’aquesta claror nova que s’afica per les velles encletxes plenes de la pols del temps. Delícies d’aquests perfums de creixença que m’arriben de per tots els cantons. Delícies d’aquests cels tan estirats que em permeten veure paisatges desconeguts dins la meva quotidianitat. Delícies de poder llegir paraules alades, poemes magnífics, dins la calidesa de l’aire transparent.”

UN LLIBRE ENGATADOR: ‘MARQUES DE FOC’. Aquesta introducció gidiana l’he feta ben a posta perquè servís de preludi a aquesta meravella del poeta i amic Narcís Comadira: Marques de foc. Els poemes i els dies (Ara Llibres). Com diu ell mateix, trobaràs, Lector subtil, un llibre estrany perquè és una mescla d’antologia poètica, d’autobiografia, de memòries i d’assaig. I també, tan bé, de traduccions. Però aquesta estranyesa és la clau que t’enganxa perquè no et deixa mai en la, perquè no permet que et perdis ni que t’avorresquis mai. Tot va llatí, des de la introducció quan Comadira conta com ha descobert els poetes polonesos. Per un atzar que no existeix a l’atzar, em cita quan li vaig dir que s’assemblava a Adam Zagajewski, i això li va desvetllar la curiositat. A través de Zagajewski va arribar a Zbigniew Herbert, i a través d’aquest a Milosz. Ens diu què l’impressiona de cada poeta en el moment de llegir-lo, els records que li suscita, les emocions que li comunica, i després en reprodueix un poema essencial. I dóna la tesi per on anirà la resta del llibre amb aquests mots: “Quan un poema et queda gravat a l’ànima amb una marca de foc es fa difícil oblidar-lo. Et segueix sempre més. I alguna cosa d’aquest poema acaba sortint algun dia en algun poema que escrius. (…) Les pàgines que segueixen són la història, a vegades explicada a grans trets, altres amb més detall, de la meva relació amb la poesia i amb alguns poemes concrets que m’han marcat, que m’han fet vibrar; poemes que han ajudat a configurar la meva sensibilitat, poemes dels quals he après moltes de coses.” I comença amb les cançons populars que son pare li cantava per fer-lo dormir, que considera la llavor del futur poeta. Després apareixen els primers poemes en “la llengua del Imperio”, que va llegir als Maristes de Girona (Fray Luís de León, san Juan de la Cruz, Góngora, Quevedo y Jorge Manrique). A les classes de francès va quedar marcat per Baudelaire i el “Chant d’Automne”. Péguy també el va embolicar i va ser un autor que seguiria llegint al seminari. Quan era escolta va topar de morros amb la poesia catalana, amb Maragall, amb les “Pirenenques” i el “Cant Espiritual”, on descobria que aquella llengua era carn de la pròpia carn que li deixava empremtes fortes. I d’adolescent més granadet apareix Riba, on intueix la perfecció gramatical i formal. L’estiu de 1959, quan mor Riba, ell estava acampat i recita de memòria algunes Elegies de Bierville. Maragall i Riba són les dues fites fonamentals. Després, al seminari de Girona, apareix Dante, que fou una revelació. N’aprèn que cal respectar unes normes d’escriptura i que il fren dell’arte era fonamental. Aquests tres anys de seminari foren magnífics perquè va tenir el savi jove Modest Prats de professor de literatura catalana i de redacció. Llegeix Sagarra, J. V. Foix, Llibre d’Amic i Amat, Ausiàs March. Aprèn que ha de saber lèxic i sintaxi, allò que vol dir i dir-ho de la manera més eficaç, amb claredat i economia de mitjans. Tot un repte. Passa un quant temps a Montserrat i allà la descoberta poètica és bíblica i litúrgica: els Salms, el Càntic, Isaïes i els himnes de les hores canòniques. Després torna a Barcelona i fa Filologia Romànica. Aquí té professors molt bons, com Blecua i Valverde, que li eixamplen moltíssim els horitzons poètics. Marques de foc és una pura delícia perquè sempre seguit ens sorprèn amb l’alegria d’un descobriment nou, d’un poeta adorat, d’un poema inoblidable. Els dos anys a Londres, 1971-1973, són l’entrada a la poesia anglesa amb els grans mestres que l’arrosseguen —Auden, Eliot, Lowell, Keats, Yeats, Hopkins—, i li deixen tatuatges verbals a la sensibilitat. A més del Dante, els italians també el féren de debò: ha traduït tots els Cants de Leopardi. I acaba amb Verdaguer i Carner, amb Gabriel Ferrater al fons. Un llibre de capçalera. Quin guster! Gràcies, Narcís!