Plagueta de Bord

NI UN NIGUL AL CEL. He obert d’ampit en ample les portes que peguen al jardí i he mirat el cel. Són les deu del matí i fa un sol que crema el cul a les llebres, el termòmetre marca vint-i-cinc graus i no hi ha ni un nigul al cel. Em pos a badocar. Mir tots els verds del jardí, del camp, del món. Tenc davant els morros l’esplendor rosa de les flors de la bignònia que colonitza una pèrgola entreteixida amb l’heura esponerosa. Pens en un títol per a un conte que em fa voltes pel cap: El perdó de les carícies. Passa un altre títol com una papallona efímera i, buf,  ja no el record. L’he perdut per haver badocat.

                            &&&

NO ÉS VER, TENC UNA LLIBRADA PER LLEGIR I RELLEGIR. Sí, rellegesc un llibre de poemes fastuós, carnal, embaumador: Alma ausente (Seix Barral), de l’amic i mestre Pere Gimferrer. Quan recomenç aquest llarg poema unitari, tot són enlluernaments. Els versos de Gimferrer estan amarats de substàncies oloroses, de panorames íntims, de suggestions vellutades, d’esperes plenes d’interrogants, de crítiques corrosives als esdeveniments d’aquest temps. És un prodigi la capacitat del poeta per combinar el motor que fa avançar la seva obre, el gran amor, amb les fetes quotidianes, amb les desperacions subtils, amb els enrocaments dins una realitat de cada vegada més mala de viure. Els noms apareixen com estrelles: “Fusilamientos en el monte oscuro, / y no con pincel cárdeno de Goya: / Companys, Laval, o Brasillach o el Che, / la epifania sórdida del plomo: ‘nuevos gritos de guerra y de victoria’ / sobre su muerte oyó Ernesto Guevara.” Reflexos de reflexos les músiques dels versos que ressonen com ecos, com tam-tams, com polifonies que el cervell processa i que et duen a molts de camins alhora. El poema XI presenta un exordi de Jean Genet que diu: Tout ça me fait chier! I comença recordant una corrupció ben mallorquina que encara cueja als tribunals. Escolta, Lector benèvol, mots alats: “¿Urganda la desconocida? No: / una pieza separada, Palma Arena, / bultos rellenos de latón y paja / y el roberío que en la noche brilla; / chamarileros de color de plomo / y un afeñique de pupila azul.” Gimferrer conjumina les circumstàncies polítiques actuals amb la crisi individual, trunyella l’art amb la poesia clàssica llatina i els estralls del viure de cada dia. És una poesia fonda i majestuosa plena de senzillors de la quotidianitat. “Joan Miró vivia en este mar: / por eso guardamos las palabras, / para no conciliarnos con el papel moneda, / con el albéitar de botica y pienso. […] Alma Venus: amor, revolución.” També, tan bé, per això m’entusiasma Gimferrer: perquè dins aquest món escorxat per la usura del capital carnisser, devorat per tots els verins de l’odi, fet malbé per la guerra entre germans, aixeca com una torxa de llum dins la foscor, com un far dins la nit del nàufrag, el poder subversiu i potent de l’amor. L’amor: revolució que cal practicar cada instant sense deixar-se esclavitzar mai!

Aquesta claror solar em convida als llibres de poesia o sobre la poesia. Per això en recomanaré dos que són tan bells com inacabables. Matemática tiniebla. Genealogia de la poesia moderna (Galaxia Gutenberg), és una obra amb idea, selecció i pròleg de l’amic i poeta Antoni Marí en què reuneix tota una sèrie de textos essencials per entendre la tradició poètica europea del segle XX. No pensis, Lector lleial, que és un llibrer totxo i avorrit. Tot el contrari. És una meravella de diversitat i de bellesa perquè el Marí ha cercat joies verbals de Poe, Baudelaire, Mallarmé, Valéry i Eliot que demostren que la força de la poesia contemporània es regeix per la màgia del llenguatge i de la imaginació, però sobretot, sobre tot, per la música del vers. La idea que en la segona meitat del segle XIX va ser França la pionera en la poesia nova europea queda reflectida en un text d’Eliot que diu: “Me refiero a la tradición que comienza con Baudelaire y culmina con Paul Valéry. Me aventuro a decir que sin esta tradición francesa la obra de tres poetes de otras lenguas muy distintos entre sí —W. B. Yeats, Rainer Maria Rilke y, si se me permite, quien les habla— sería difícilmente concebible. No olvidemos, además, que el movimiento francés debió buena parte de su impulso a un americano de origen irlandés: Edgar Allan Poe. Los tres poetes franceses vieron  algo en Poe que los lectores de habla inglesa no han percibido.” Podràs llegir quatre magnífics assaigs de Poe i entendràs que la  força sonora del llenguatge, el ritme i l’entonació són la matèria de la poesia vertadera. Un llibre deliciós!

I per acabar recoman sis-cents poemes d’Emili Dickinson llegits, desxifrats i traduïts a l’espanyol per Ana Mañeru i Maria-Milagros Rivera. Poemas 1-600 Fue-culpa-del Paraíso (Sabina Editorial), és una artesana i lluminosa traducció d’una de les poetes més vives i bategants del segle XIX que recoman a tots els sensibles. Un llibre, que a més a més duu un CD amb les traduccions llegides en veu alta i és bilingüe, per passar hores i hores bressolat per la música singular i altíssima d’una dona que ens ha deixat un tresor propi i universal inacabable.