9 d'abril de 2013
Sense categoria
0 comentaris
FOSA EN NEGRE
No llegim mai un llibre. Ens llegim a través dels llibres per descobrir-nos. El llibre, de vegades ens diu “tu”, ens parla, i ens recorda fins a quin punt tenim necessitat dels altres per revelar-nos a nosaltres mateixos. Estrangers a nosaltres mateixos, i si tenim alguna noció de qui som és gràcies a la visió que tenim de l’interior dels ulls dels altres.
De vegades l’art reapareix en les circumstàncies més inesperades. Mirava una postal que m’havia enviat una amiga de Barcelona amb un quadre que Picasso va fer quan era un bergantell. Una cambra amb una dona de mitja edat al llit i una al·lota que la mira.
M’agradava la claror de l’ambient, els plecs del cobertor, la mirada tan dolça d’aquella mare cap a la filla. A poc a poc m’he temut que aquella pintura antiga em despertava un bon nombre de sensacions, de pensaments i d’emocions que no sabia d’on em sortien. Jo tenia deu anys. Mumare estava colgada al llit des de feia dues setmanes amb una pneumònia. Uns raigs de sol molt clars entraven per la finestra de l’esquerra, que pegava al jardinet on hi havia quatre tarongers florits, però no arribaven fins al llit. Tres tulipes carabassa de vidre bufat enceses damunt el comodí desprenien una claror estantissa. Feia una estona que Joana Aina, la criada, l’havia pentinada. Mumare estava mig asseguda damunt dos coixins plens de randes. Duia un xal de caixmir de color de cel que li donava un aspecte de Puríssima i estava molt blanca. L’aire feia una olorada de Chanel núm. 5 com si ella s’hagués volgut asfixiar amb perfum. No m’atrevia a moure’m. He fet un parell de passes per tirar-me damunt el llit i aferrar-me a aquell coll magre envoltat sempre d’un collaret de perles copejades. M’ha dit amb la veu ben escanyada que no em mogués de devora la porta. Això que tenc és un mal dolent i el podries agafar. No t’acostis! M’ha pegat una plorera forta i me l’he beguda. No passis pena que no em moriré d’aquesta. De totes maneres havia sentit a dir a la tia Nita que d’aquestes infeccions sempre quedaven seqüel·les. He sortit de l’habitació perquè m’he posat a tremolar com una fulla de pàmpol i no volia que ella ho veiés. He anat al jardí i m’he col·locat davall un dels tarongers. He tancat els ulls i he sentit aquella oloreta de les flors blanques que sempre em donava molt de gust i avui m’ha fet sentir molta de tristesa. Mumare no havia tengut una vida gens agradable. La infantesa l’havia passada a un llogaret de mala mort, Binillaró, on son pare era missatge i sa mare jornalera. Havia menjat molta de morena fent feina a foravila fins que va tenir la sort de trobat mon pare, que era un rellotger de Palma. Ell tampoc no li va donar una vida gaire agradable. No el vaig conèixer però per allò que m’ha contat la tia Nita, la seva germana, era un home sull i molt mal lletat que li donava molt de mal estar. No la deixava sortir tota sola, ni tenir amigues, ni volia que llegís perquè deia que als qui llegien els tornaven les orelles transparents. Per sort la va deixar viuda al cap de cinc anys i per una rara casualitat i una estranya coincidència, a més de viuda, embarassada. Vaig néixer setmesona i petita com un pollet. Les primeres setmanes em varen tenir envoltada de cotó dins una capsa de sabates i es pensaven que no ho trauria. Després vaig florir com una mala cosa. Ara mumareta ha estat en greu perill, també. El metge ens va dir que tant és possible que pugui venir a les meves noces com que l’any que ve jo hagi de posar un ram de roses damunt la seva tomba. Em va amollar quan sortia d’una d’aquelles crisis espantoses de tossina en què semblava una despulla llançada per les ones damunt una platja que si li passava qualsevol cosa me n’havia d’anar al secreter de la sala bona. Dins el primer calaix de l’esquerra hi trobaria una carta que havia de donar a la tia Nita. Allà li explicava fil per randa tot quant havia de fer amb mi. No vull que ploris. Faràs un canvi de mare i a poc a poc m’oblidaràs. Jo m’aferrava a les seves mans seques i amb unes venes d’un blau fosc i li repetia que no digués aquelles coses, que sempre em recordaria d’ella. Però ella hi insistia. Ni trencant-te el cap em recordaràs. Quan et mostrin fotos velles caldrà que amb un llapis vermell facis un rotlo enrevoltant la fesomia per reconèixer-me. A mi ja em va passar el mateix amb mon pare i mumare. Si no fos que tenc la foto de noces crec que ja no sabria que mumare tenia la cara com un pa i mon pare era prim com un filferro. He tornat corrents a la cambra per veure si mumare era morta. Na Joana Maria havia tancat el portellons i havia estirat les cortines. Hi havia una claror suau i les tulipes de damunt el comodí estaven apagades. Ara l’habitació s’assemblava molt més a la del quadre de Picasso. He mirat mumare amb els ulls tancats, les arrugues de la vànova i he sentit una ressonància estètica que intensificava totes les meves sensacions. Mumare ha obert els ulls i ha dit: Llorença, estic molt cansada, torna a la teva habitació. He reculat a poc a poc mentre veia que ella tornava a perdre’s dins aquell somni tranquil. A la meva habitació he agafat el tambor i m’he entretingut brodant un mocador amb una cadernera. Quan em faltava poc per acabar ha vengut la criada i m’ha dit que havia de prendre un bany calent. M’he fet pregar perquè sempre he estat un poc aviciada i al final hi he consentit. Abans de dormir-me ha tornat per arreglar-me els llençols, m’hi he aferrat pel coll i m’he posat a plorar. Abans d’ahir vaig fer seixanta-tres anys. Com a regal d’aniversari mumare em va dur una cartera de pell de cocodril, que sempre m’ha agradat molt. No la podré fer servir. En aquest centre de cures pal·liatives no em deixen sortir i a més a més no accepten propines. Record com si fos ara que quan era a ca nostra cada vespre abans d’anar a dormir entrava a la cambra de mumare per veure si encara respirava. Sempre em feia passar pena fins que afinava el pit que pujava i baixava compassadament. No pas gens de pena, a vuitanta-vuit anys mumare encara serà prou forta per vetlar-me d’aquí un no res al tanatori, i reunir-se amb mi quan a Déu plagui.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el 7 d’abril de 2013]
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el 7 d’abril de 2013]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!