Amb la impressió forta de la mort inesperada de la rectora de la UIB, Montserrat Casas, confegiré unes retxes per recordar amb alguns biografemes personals la figura d’una dona sàvia, honrada, coratjosa i amadora de la cultura literalment i en tots els sentits. Puc donar testimoni que, malgrat que provenia del món de les ciències —era catedràtica de Física Atòmica, Molecular i Nuclear—, va tenir sempre molt clar que la cultura era el conjunt de tots els sabers, i les humanitats n’eren una part essencial.
Record que aquest aire fresc de renovació universitària i de noves maneres de fer les coses, que ella dugué des d’aquell 23 d’abril de 2007, va venir de la seva capacitat de negociació i pacte (el primer de tots amb el professor Martí March), que definí extraordinàriament l’inici del seu mandat. Al llarg d’aquests sis anys, la rectora Casas ha demostrat que el diàleg amb tots els sectors, tant els universitaris com els de les diverses institucions autonòmiques, estatals o internacionals, era un dels seus fonaments. L’altre motor inacabable va ser la seva aptitud per a una feina constant i entregada, que esgotava tots els seus col·laboradors. La seva procedència del món de la recerca va fer que impulsàs amb totes les forces la investigació, i he trobat bellíssim aquest darrer gest de no voler flors ni corones i que n’entregassin l’import econòmic a la UIB per a la formació de joves investigadors. La UIB no havia estat mai tan a prop d’aconseguir els estudis universitaris de medicina com amb ella. Potser una de les fites més importants i essencials dels seus mandats ha estat l’èxit del pas dels estudis universitaris antics als que delimiten l’espai europeu d’ensenyament superior, conegut com el Pla Bolonya. Això anava associat amb una acció ferma i constant de defensa de la institució universitària, especialment en aquests temps difícils, i un atac a les retallades en matèria d’ensenyament i de recerca. El darrer any hi vaig tenir molt de contacte per per ajudar-la en la preparació de la investidura com a doctora honoris causa de Maria del Mar Bonet. Vull remarcar el seu coratge per aquesta decisió en uns moments en què la cultura catalana sofreix discriminació i minorització per part del govern autonòmic. La rectora Casas sempre donava les gràcies amb la frase que encapçala aquests línies. Des d’aquí, per a ella, i en nom de molts universitaris, li vull dir amb fervor: Gràcies per la molta feina ben feta! Gràcies!