15 de gener de 2013
Sense categoria
0 comentaris
L’alè de l’adéu
Què hi ha de més opac i fins i tot de més impenetrable que la vida de l’altre? He acabat d’escriure aquesta frase i he experimentat la sensació d’haver obert una drecera a l’embull on em perd. Un somni, un llibre són com una finestra que retalla un llenç de realitat i ens el mostra separat del caos ambiental. El somniador, el lector està com entre parèntesis.
Acab de despertar-me.
Em sent a l’hora dels començaments. Em trob en el punt d’infans. Tot passa allà, en aquest temps arcaic d’abans del llenguatge. Sé, sent, que abans del mot hi ha la vibració, l’ona. Allò que em posa en moviment. Els mots són la meva reserva secreta. Cada paraula no fa més que fixar el contorn d’allò que tremola. L’aire que envolta cada mot és el meu silenci pensat. Tenc confiança. Només em cal donar forma al silenci, cercar la traducció justa per arribar a comunicar l’emoció: la meva única font. Potser tot es pot dir amb paraules més planeres: sols, plegats. Bastaria una música de la trompeta de Chet Baker per poder donar els detalls exactes de la situació d’un cos en relació amb un altre cos. Et vaig dir molt tard, a la mala hora, alguna cosa que sonava així: no sé quina és la teva veritat fonda perquè em costa molt habitar-te. És com si em fugissis quan et tenc, com si et fonguessis quan t’agaf, com si et volatilitzassis quan ets més dur i vertader entre les meves mans. Volia que fóssim dos cossos en una sola persona perquè estava convençuda que l’amor i la poesia eren més forts que tot, més forts em pensava que la mort. Per això jo volia ser la carn de la teva veu, la respiració del teu combat, els blancs del teu discurs. Una cosa m’intriga: per què tenc la impressió d’assaborir certs moments de la nostra vida amb més plaer en el record que dins l’acció. Em sent com una espècie de veu remugadora en el sentit més animal de la paraula. Potser hauria d’haver entès moltes de coses quan a tu t’agradava molt un dibuix que havia fet quasi sense témer-me’n: damunt una taula un llibre, una botella de vi i a la paret un quadre. Quan et fixaves bé en el títol del llibre deia: Déjà lu. I si miraves de prim compte l’etiqueta de l’ampolla deia: Déjà bu. I en el quadre amb una espectacular vasa daurada hi havia unes altres paraules profètiques: Déjà vu. Va ser llavors quan em donares la possibilitat d’entendre alguna cosa de la situació de la nostra història personal? O tot són figuracions meves davant uns fets que no tenen amagatall? Ens agradava molt passar els crepuscles a la terrassa davant el mar. A l’altra banda de la badia es ponia el sol que ens deixava tapats de colors vermellosos i acarabassats. El temps s’alentia i la majestat de la claror ens deixava un poc estormiats contemplant com el cel es feia de cada vegada més alt, la llum més fina, la terra més apaïsada. Hi havia capaltards en què m’agradava desxifrar-te els signes de la natura i descriure’t un conjunt de presagis d’esdeveniments feliços o desgraciats. Puntejava les meves previsions de comentaris sobre el retard o l’avenç de l’estació en relació amb el meu calendari ideal. Inventava noms als núvols que es fonien, subratllava el cant d’una mèl·lera entre les mates i quedava embambada amb els llumets que s’encenien i parpellejaven arreu arreu. Ara em fa riure la meva ingenuïtat. Em pensava que estaves seduït amb aquells rituals i tu ja devies haver partit a anys llum de la meva companyia. Ell ja no hi és, però jo tampoc. No és més que dins el pensament, que m’assec a la terrassa. Però qui diu que des d’allà on ell sigui no s’hagi pogut asseure també damunt aquesta terrassa davant el mar i mediti sobre el pas del temps, el cicle de les estacions i la presència dels morts? De vegades em pas molt de temps, abans de col·locar les frases damunt el paper en un d’aquells exercicis de delectatio morosa que tant t’exasperaven. Et treien de solc. Em deies que era beneita perquè amb tant de fer voltes podia perdre la frescor primera, l’enlluernament inicial, el fulgor de la troballa. Però en això no t’escoltava. M’estimava més deixar l’enfiloll de paraules de la frase fent voltes dins el cap, repetint-se, modificant-se, metamorfosejant-se, vagant dins significacions suradores. Alguns cops em passava que aquest joc de la frase es dissolia abans que l’hagués pogut fixar o cedia el lloc a una altra frase que el cedia a la següent, i a fi de comptes no hi havia res perquè hauria preferit, sense qui hi hagués una decisió real, fer que l’exercici fos purament mental, sense matèria. Els darrers temps em passava hores i hores així. Tu em trobaves amb els ulls somnolents, perduts per immensitats insondables i em demanaves si tenia febre, si em trobava bé. Esmentaves alguna cosa dels nervis, dels metges. I ja sabies que allò era un tema que m’esverava i del qual no volia ni sentir a parlar. El cuc que es menja la rosa per dedins no deixa veure cap dels estralls, sinó que fa forat i tapa. Tampoc no et deia res del meus passeigs, que ja no entenies, no et contava el color del frontis d’una casa de maresos que brillava d’ors antics amb aquell darrer sol de l’hivern, ni de l’ombra dels pins que es movia a la vorera dels penya-segats, ni dels crits de les gavines que em treien del meu somieg i em regiraven; això és l’únic que em queda, mentre que he oblidat totalment les frases que en els mateixos moments se’m formaven dins el cap, damunt els llavis o davall els dits. Molts de cops abans d’escriure-les deixava que les frases trobassin la seva forma sonora, les pronunciava fort i de vegades m’estimava més, en lloc de fixar-les, que es perdessin dins l’aire de l’horabaixa. No, no tenies raó! Les frases no supleixen la vida. I des de sempre et vaig dir que allò que volia fer era just copsar amb l’ham de l’escriptura la vida muda que batega al cor de la frase. Escriure el que no es viu. La nit anterior a la teva partida m’havia despert intermitentment, em sentia oprimida. Havia sortit un parell de vegades al balcó damunt el silenci de la mar. Per respirar. Per mirar el cel. Aquell cel tapat no augurava res de bo. Aquestes constel·lacions que ens dirigeixen semblava que no em duien enlloc. Vaig pensar que amb tantes voltes agafaria un bon constipat. El destí sembla el caprici arbitrari d’un déu. Ja m’hi podia rebel·lar amb totes les meves forces, ja podia intentar fugir amb l’aplicació dels qui van a contracorrent. Has agafat algunes coses i has partit quan jo no hi era. Has agafat el vol. Has girat pàgina. A la boca tenc una sensació estranya, la dels fruits tardans que no tenen gust fins que estan un poc podrits i que menjam després de les primeres gelades. No sé si he somniat això o si ho he llegit. No crec haver-ho viscut de bon de veres. Però en certs moments aquest dolor fondo que em punxa enmig del pit em duu aquesta veritat, aquesta presència, aquesta música que només es troba en els somnis o en els llibres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!