9 de desembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris
El primer ropit de la tardor
Ha estat cop en sec.
Estava a punt de fer la volta per entrar a ca nostra: la portalada oberta, la reixa oberta, movia el volant del meu citröen 4 i l’he vist: damunt el cap de cantó de pedra maresa el pit-roig, el ropit descansava.
Cop en sec he frenat.
M’he aturat com si no existís i l’he mirat amb tota la intensitat del món.
M’ha vengut al cap el poema d’Emily Dickinson [Si no fos viva quan tornin / els ropits, al de la corbata vermella / donau-li unes miques de pa. I si no us puc donar les gràcies / perquè m’he adormit molt fondo / heu de saber que ho intent / amb llavis de granit.]
El ropit tremolava.
Ha durat no res.
Ha durat molt de temps.
Després ha pegat un vol, ha anat a una branca d’ailant sense fulles i des d’allà s’ha perdut pels camps gelats dels ametlerars.
Estava a punt de fer la volta per entrar a ca nostra: la portalada oberta, la reixa oberta, movia el volant del meu citröen 4 i l’he vist: damunt el cap de cantó de pedra maresa el pit-roig, el ropit descansava.
Cop en sec he frenat.
M’he aturat com si no existís i l’he mirat amb tota la intensitat del món.
M’ha vengut al cap el poema d’Emily Dickinson [Si no fos viva quan tornin / els ropits, al de la corbata vermella / donau-li unes miques de pa. I si no us puc donar les gràcies / perquè m’he adormit molt fondo / heu de saber que ho intent / amb llavis de granit.]
El ropit tremolava.
Ha durat no res.
Ha durat molt de temps.
Després ha pegat un vol, ha anat a una branca d’ailant sense fulles i des d’allà s’ha perdut pels camps gelats dels ametlerars.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!