JAUME JOSA
“La mort fa justícia; altrament, els malvats mai no moririen”, ens alegrava el poeta avantguardista Joan Brossa, amb qui Jaume Josa mantingué compromesa amistat. Injustament, un càncer de pàncrees va acabar amb la vida, diumenge al matí, als 67 anys, d’aquest il·lustre científic investigador, erudit i savi amè divulgador de la història de la ciència i amic d’artistes i de toreros. “Encara no hem traspassat les portes de l’infinit”, comentava Antoni Tàpies, gran coneixedor de la ciència contemporània. Per a Josa, que vivia inundat de llibres i fullets de Darwin, formem part d’una cadena en continuïtat. Ningú a Espanya ha fet tant per donar a conèixer, propagar i polemitzar sobre la teoria de l’evolució. De fet, després del darwinisme, s’interessà per la metodologia que se’n desprèn i una gran idea política: “entendre la història comuna que uneix tots els éssers vius.”
Jaume Josa i Llorca (Barcelona, 7 de gener de 1945) va ser fill de mestres de la República, depurats i expulsats del cos docent, que no foren rehabilitats fins el primer govern socialista. Compromès en els valors del civisme, entra en política amb el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) tot assistint a seva assemblea constituent, “la Caputxinada”. Es va doctorar en Ciències Biològiques i la seva tesi doctoral ja va versar sobre Història de la Biologia (el naturalista francès Buffon), disciplina de la qual fou professor de la Universitat de Barcelona. Va estudiar el treball enorme i dinàmic fet sobre la investigació i l’ensenyament de la biologia a les escoles i universitats del Regne Unit.
Mai no va considerar la teoria de l’evolució com un dogma, i encara menys acceptava que la polèmica entre ciència i religió, com l’actual dels creacionistes sobre disseny intel·ligent, fos disfressada de genètica, alimentada més por posicions apriorístiques que científiques. Prologà y anotà “L’origen de les especies” en diverses edicions, així como el “Diari d’un naturalista al voltant del món”, del mateix autor. La seva última aportació fou l’edició, juntament amb Alberto Gomis, de la “Bibliografía crítica ilustrada de las obras de Darwin en España” (2007), en les quatre llengües de l’Estat. La seva vastíssima erudició, reconeguda per tothom, era tant apreciada com el seu finíssim humor d’aire antic.
Va ser director general del Servei de Publicacions i delegat a Catalunya del CSIC i actualment era investigador del Departament d’Història de la Ciència en la Institució Milà i Fontanals. També fou membre de la Comissió per a l’Estímul de la Cultura Científica en el Departament de Cultura de la Generalitat, des de la qual vam realitzar junts l’exposició “De l’anís del mono a les autopistes de la informació” i va col·laborar estretament en “In vitro. De les mitologies de la fertilitat als límits de la ciència”, a la Fundació Miró de Barcelona. Construint ponts entre les humanitats i les ciències, va ser impulsor del Jardí Botànic de Montjuïc, en col·laboració amb l’ Ajuntament de Barcelona. Així mateix va dirigir la prestigiosa revista científica francesa “La recherche” en la seva edició espanyola “Mundo científico”.
Amic i assessor àulic dels cantautors Gato Pérez, La Voss del Trópico i Jaume Sisa, i gran aficionat als toros, a l’extrem de donar la seva veu al Parlament de Catalunya com a ponent en defensa de les corrides. En el seu últim viatge, en funeral d’Estat, em va explicar somrient i greument malalt, va ser per assistir a la corrida de José Tomás a Nîmes. El seu últim gest: donar el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. La seva vida: la història comuna de tots els éssers vius i que dóna informació sobre la seva gènesi successiva. La seva filla Agnès n’anunciarà el funeral.
Vicenç Altaió, escriptor i director d’Arts Santa Mònica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!