8 d'octubre de 2012
Sense categoria
0 comentaris
SENSE ALÈ
Per què em donava la sensació que feia plans tot el temps i que coneixia aquesta manera de viure que consisteix a seguir sempre cap endavant sense aturar-se mai?
Escric en un idioma gutural, sense espedregar, raspós, escatat, que deixa arestes a la gargamella i talla l’alè. Tenc l’alè curt. D’ençà que va arribar el teu germà a ca nostra, Glòria, visc dins el desassosssec. Per què n’Andreu em treu de solc? Ho vaig entendre ben bé.
M’ho contares amb paraules dolces i em va entrar molt suaument. No hi tenia res a dir. Un al·lot que ha crescut entre dues germanes, sense pares. Després ha caigut dins la droga. La cocaïna i ell eren tot u quan ho descobríreu. No saps el disgust, em pensava que em moriria de pena. Però ell ja tenia devuit anys i podia fer el seu camí. Na Mara i jo ens havíem distret. Li havíem consentit tots els capricis. Pobre menut! El col·locàrem a tres internats i de tots tres el van treure per conducta antisocial. Va cremar un laboratori, va violar un company, va fugir. Intent submergir-me, nedar cap a les profunditats, cercar aquest abisme amb una estructura fonamentada en la lleugeresa i amarat d’oscil·lacions que delimiten un espai vertiginós: el d’aquella mirada de n’Andreu que em travessa com una bala. Tir la plomada i no toc fons. Torn a la malenconia que creia que m’havia abandonat, una malenconia feta de nombrosos lligams, una malenconia que se’m clava molts de matins al costat esquerre com un punyal i em deixa tot el sant dia fet un llàtzer, tocat d’una tristesa fonda constel·lada d’humor amarg: com pot ser que un esburbat de vint-i-dos anys em tregui de polleguera? Glòria, aquella cabellera castanya espigolada de pèls rossos em recorda tant el teu pentinat de quan ens vàrem conèixer que m’ha fet ganes dir-te que et treguis aquest tint negre que dus i tornis al teu color de joveneta. M’he sentit ridícul, estúpid, boig. Som un home de cinquanta-dos anys i tu ets una dona de quaranta-set. En fa vint-i-sis que ens casàrem, tenim una filla, Rosa, de vint-i-quatre que fa feina de dissenyadora a Londres, i som una família perfecta. Mentida. Vaig telefonar a na Rosa i em va dir que no vindrà aquestes festes de Nadal. Hi ha aquest rebuig estrany per part seva que no sé d’on surt. I això no és d’ara. Quan li vaig donar la notícia que n’Andreu ja vivia a ca nostra va gelar més la veu i em comentà que li semblava una capbuidada, un desbarat. Crec que feia estona que no em deia les coses amb aquella violència soterrada que em fa por. Resolc problemes que no tenen una solució general sinó solucions parcials la combinació de les quals podria arribar a aproximar-se a una solució general. Però no veig clar aquesta convivència que na Glòria ha muntat com si fos un fet normal i corrent. Fa dos mesos i mig que n’Andreu és aquí i no trob la sortida. Sospit que ha tornat a la droga. Quan anam a dormir i ell no ha arribat l’esper despert de dins el llit i fins que no escolt el renou de la porta i les seves passes al corredor no em puc dormir. I tampoc no em sent amb cor de comentar res a na Glòria que el veu com el germà petit que ha de protegir per herència familiar. I no és cert. Ell ha creat una separació entre na Glòria i jo que no sé com puc definir. D’ençà que ell és aquí quasi no tenim relacions sexuals. De qualsevol manera no vull donar-li’n tota la culpa perquè, si repàs bé aquest any, em tem que per unes causes o per unes altres ja havia baixat molt el nostre ritme de sexe. Però ara ja és una pura rutina que només practicam quan he begut un parell de copes i em surt l’excitació forta. Les darreres vegades na Glòria semblava una verge violada per un sàdic. Li ho vaig comentar i se’n va riure amb aquell cinisme tan fi que fa servir en les grans ocasions. Les dones tenim moltes de formes per dissimular les nostres emocions. No cal que se’ns aixequi res, va amollar. Aquí m’hauria agradat treure el tema de n’Andreu: dir-li que em posa a la vorera de la desintegració, que em produeix una sensació d’ansietat i d’angoixa com si tingués una espina clavada al peu i no em pogués aturar de córrer. L’altre vespre n’Andreu va venir amb algú, un al·lot supòs, perquè ell ens havia dit amb xuleria que es dedicava als homes. Vaig escoltar com xiuxiuejaven al passadís. I després em vaig imaginar les accions que devien fer a la cambra: treure’s la roba, besar-se, ficar-se al llit i començar un joc sexual que es reflectia en els alens forts i els petits gemecs que m’arribaven a través d’aquell envà massa prim. He de reconèixer que em varen excitar molt, vaig despertar na Glòria amb parsimònia i vaig aconseguir que arribàs a l’orgasme amb facilitat. Em sentia com dins el dibuix d’Escher que tenc al frontispici d’aquesta plagueta on escric: en una galeria de quadres un home mira el paisatge d’una ciutat, i aquest paisatge s’obre per incloure també la galeria que el conté, i l’home que el mira. Tot són senyals, tot són símptomes de llunyania. Caic dins l’abisme que hi ha entre la paraula i l’escrit: caic en aquest estat residual i durador de tot allò viscut. La vida no passa de ser una gran transformació, no és ver? Acumul notes dins aquest gabinet tancat amb pany i clau a tots els aires de la tardor. Visc a les fosques o amb molt poca llum. De vegades no sé quan és de nit i quan és de dia. Culejant entre papers he trobat una nota: “On était tellement proches et on s’aimait tant. De l’amour pur. C’était vraiment incroyable. Tout plaisir cache sa propre défaite.” D’aquest vespre record a la tevé la Constance Bennett amb un vestit argentat que li emmotlava el cos, asseguda en un taburet de la barra d’un bar i brindant amb xampany, mentre mirava als ulls un Clark Gable amb somriure de seductor implacable i bigotet lúbric, tan d’època. I tu, Andreu, mig estirat al sofà al meu costat em deies que degustar amb moderació esperits no era el teu fort. Bevíem uns mojitos que havia preparat amb gel pilé i una ampolla de Bacardí que havia trobat al rebost. Per això et mirava a la torta amb el cap que volava cap al teu cos inaccessible. Sempre he tingut una certa tendència a la descripció i les idees m’arriben en ideogrames de paisatges. Entre copa i copa discutíem. N’Andreu deia que l’home no pot dir el seu pensament sense pensar la seva paraula. Jo estava molt tancat i li contestava amb frases surrealistes mentre passejava els ulls des dels seus llavis tan vermells fins al bony de l’entrecuix. Drames i ombres era un bon títol per descriure el meu estat. Fins que no vaig poder més i em vaig llançar cap al seu cos com si fos el salvavides del naufragi. Na Glòria ens va trobar nus i feliços.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 7 d’octubre de MMXII]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!