Plagueta de Bord

El bergant, xafallós i alt com un bonjejús, que ahir em va posar la benzina, es va tocar el paquet dues vegades com si es gratàs el ous per mor d’unes insuportables gadelles. I avui ha penetrat dins els meus somnis. No me l’he tirat. Ni l’he tocat. Estava dret a un cap de cantó davall una farola supersònica a prop de la plaça de Mèxic del Polígon de Llevant. Duia una camiseta de color carabassa que s’aixecava i baixava amb delectació i mostrava la panxa tall de parrús negrelló i llarg. M’he fixat que els eslips eren d’emporio-armani i els vaquers g-star molt foradats. Li he dit: Què cobres? I m’ha contestat: Què vols pagar? Li he dit: vint euros. I m’ha contestat: Me la xupes i et fas una palla. Li he dit: Tu me la mames.
I he vist que ho trobava poc i he partit quatres fent un alè.
Submergida dins el somni hi havia la meva felicitat. No m’he escorregut mai amb els xapers però sempre ho intent.