10 d'abril de 2012
Sense categoria
0 comentaris
les trinxeres de l’existència
Record la sensació d’estar a ca la padrina Joana quan, abocada a la barana de ferro del terrat, veia caure damunt les clívies i les colocàssies del corral aquella pluja fosforescent d’or dels pins. No sabré explicar-ho mai: ensumava i era com si m’enlairàs sobre totes les coses amb una tristor dolça que no he sentit pus mai.
Em diuen Cristina Ferrer, estic davant la porta del despatx de na Fanny Cortès, la professora d’interiorisme de l’Escola de Disseny, i mir el rellotge amb uns nervis continguts. La meva companya de curs i amiga coral, na Rosa Crehuet, ha entrat fa vint minuts. Allò deu ser una catàstrofe, perquè normalment per fer aquest examen oral tothom se’n surt amb deu minuts com a màxim. Estic ben segura que al projecte de na Rosa hi ha problemes de realització i na Fanny la deu tenir amorrada al piló fent-li passar un calvari. Agaf el mòbil i marc el número de mumare. Merda!, està ocupat, i he quedat amb ella al pis del carrer de la Concepció d’aquí a tres quarts. Si no hi arrib d’hora, mumare em matarà, perquè ha de venir el pintor per triar els colors, i aquesta feina és tota meva. En aquest moment el rinnng, rinnng, rinnng del mòbil em fa pegar una girada de ventre. És en Jaume Company, que em demana si vull anar a veure l’espectacle de dansa de Sol Picó al teatre Xesc Forteza. Ja és clar que em fa gola venir amb tu a veure dansa de la bona, emperò encara he d’entrar a l’examen i he quedat amb mumare per fer una feina. En Jaume té la capacitat de tranquil·litzar-me amb aquella veu dolça i vellutada. Estic segura que d’ençà que el vaig conèixer a la festa d’aniversari de na Mercè Sans, fa tres mesos, n’estic totalment enamorada. No passis pena, Cristina, tendràs temps de fer-ho tot. Pensa que l’espectacle no comença fins a les deu. No li puc explicar, a en Jaume, que mumare és tan activa i imperativa, encara que jo tengui quasi devuit anys, que em pot tenir entretinguda amb el pintor fins a la mala hora. Vols que hi parli?, em demana ingènuament en Jaume. No, no, no, de cap manera. Seria afegir aigua al banyat. Mumare es pensaria que tot això és una maniobra per no ajudar-la en l’empresa de transformació de pisos, l’única font d’ingressos que tenim d’ençà que mon pare, que feia de cuiner fix discontinu a l’hotel Albatros de la Platja de Palma, s’ha quedat sense feina i sense atur. En aquell moment s’obre la porta i del despatx de na Fanny surt na Rosa amb els ulls plens de llàgrimes i se m’aferra pel coll. És una mala bèstia! M’ha suspès perquè no he sabut definir els angles morts de les habitacions! He penjat el mòbil amb un “ja et telefonaré” a un Jaume que no entenia res. I quan escoltava els planys dolguts de na Rosa, assegudes a un banc, he sentit la veu escardada de na Fanny que xisclava: Cristina Ferrer! Em sabia un greuer deixar na Rosa d’aquella manera, emperò no em quedava més remei que entrar si no volia augmentar les ires de la professora. Espera’m al bar Los Manolos, li he dit amb un xiuxiueig. Agaf el tub amb tots els plànols i em prepar amb el cor a mil per entrar dins el despatx. Sempre m’han posat malalta dels nervis els orals. Just quan som a la porta, record el mòbil i l’apag d’un clec. Na Fanny no pot veure els mòbils ni en pintura. Segurament ja s’ha esbravat a voler amb na Rosa, perquè just saludar-la em tem del somriure que em dedica amb una frase entre la ironia i la simpatia: Mem que deu haver inventat la meva alumna predilecta. En un no res he estat llesta. Na Fanny ha trobat que el meu projecte de jardí interior d’un habitatge era original, curiós, ben resolt i molt creatiu. Com una esperitada, he sortit corrents de l’Escola i he mirat el rellotge. Tenc un quart per arribar a la cita amb mumare i el pintor. Així mateix he passat per Los Manolos, on na Rosa ja s’havia calmat amb un gin tònic al costat d’en Tomeu. He partit de quatres cap al pis. Arrib amb la llengua defora i per sort el pintor encara no hi era. He mostrat a mumare uns ocres, uns rosats i uns vermells pompeians per a aquelles parets altes que l’han entusiasmada. Després li he dit que no m’esperàs per sopar perquè anava a veure un xou de dansa amb en Jaume. He sortit del pis a les nou tocades i he partit com un coet cap al bar Drac, on m’esperava amb la còrpora a punt un Jaume tendre i llaminer que m’ha besat als llavis molta d’estona. T’enyorava tant!, m’ha dit mentre el cambrer ens servia dos drai. Després li he contat tot el trull del dia. No n’hi ha per tant! Ets una exagerada, has aprovat un examen, has ajudat ta mare i ara estam plegats, què més vols? Ho vull tot i tot d’una!, he amollat eufòrica pels efectes del combinat. I tenc moltes de ganes d’estar amb tu! Pas de Sol Picó! En Jaume m’ha dit que la millor dansa era la dels nostres cossos dins el llit d’una plaça. Hem rigut com dos betzols. I després de menjar un entrepà de cuixot i formatge amb olives trencades, hem anat cap al seu apartament d’advocat jove. Durant tot el camí li he fet moixonies, m’aferrava a la seva cintura, li ficava mà al paquet, li inventava pessigolles al clatell i estava molt esvalotada. Crec que els exàmens d’interiorisme i els colors de les parets et donen molt bon rotllo, em deia un Jaume content i sorprès d’aquelles endemeses. Alerta, no hem de tenir un accident! En obrir la porta del piset, me li he llançat al coll i li he fet una xuclada que li deixarà un bon blau. Després l’he despullat a la desesperada com si no hagués tocat mai aquell cos fibrós, d’espatles amples i bons bíceps, que m’he dedicat a castigar amb aquella mosseguera del desig contingut que finalment es deixa anar. Quan ja érem dins el llit, en Jaume, després d’una cunnilinció a fons, m’ha dit tot condret i responsable: Espera un moment, reina. Tenc els condons dins el comodí. I l’hi he posat amb un fester de bufades i rialles. Ha estat una gran festa, tot un kamasutra amorós que no havíem fet mai. Bufff! Bufff! Bufff! I quan hem quedat com morts de gust, en Jaume ha descobert que el condó s’havia romput. Quasi he tengut un atac de nervis. El bidet ha sabut tota casta de lavatges, fins i tot amb vinagre diluït. Ens hem vestit a tota per anar a cercar la píndola postcoital. I aquí ha començat un via crucis que no m’hauria imaginat mai. A la primera farmàcia, un dependent amb cara de pocs amics s’ha negat de totes totes a vendre-me-la sense recepta. A la segona, una senyora amb cara de beata, cinc cèntims del mateix. En Jaume ha telefonat a un amic metge, que ens ha recomanat anar a urgències d’una clínica privada. Allà no en tenien o no ens n’han volgut donar. Finalment, després de dues hores de trotar nerviosos per la nit palmesana, en una farmàcia de guàrdia del barri de Son Armadams una dependenta que s’ha definit com a feminista ens ha venut un paquet de Postinor-2. I hem respirat fondo. No t’havia dit que avui no era el meu dia?, he amollat a en Jaume mentre em clavava aquella píndola salvadora.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!