Plagueta de Bord

No puc caçar el moment en què creixen els ulls de les fulles dels arbres. cada any en aquest moment de l’estació ho intent. vigil els lledoners, vigil els caquiers, vigil els ailants. quan vaig pels carrers del poble em trob amb la sorpresa de veure que el lledoner de can Galina ja s’ha vestit amb transparències verdes i pens en els de ca nostra. quan passeig devora la tanca de son bieló em feren els ulls les fulletineues marronoses dels ailants que hi ha devora la paret de pedra seca i pens en els de ca nostra. quan través l’hort de can Figaseca em trob de morros amb uns caquiers entelats d’una boirina de fulloles i pens en els de ca nostra. i m’he tornat perdre el creixement, la visió del creixement des de la gemma al brot: avui els lledoners, els ailants i els caquiers de ca nostra ja estaven vestits amb tot de fulles noves i no me n’havia temut. Alguna cosa s’ha estremit en la còrpora cansada de veure sofriments i patirs. La tendresa d’aquella saba feta fulla m’ha reblanit un poc.

Llegesc un sonet

Aquest moviment de parpella
i el teu somriure impertinent
tant poden que, entre ell i ella,
un apetit em neix, ardent,

d’ésser per tu, i tu per mi,
una abraçada de tots dos
en l’absoluta fe! —com si
no hi hagués excés, i no fos

el teu amor adolescent
trist, al costat del meu adult;
com si la teva forma bella

ni violés el pensament,
dins meu, que m’enamora, ocult
en el somriure, en la parpella.

Gràcies, Joan Ferraté!