Plagueta de Bord

SONNET CXXXVIII

When my love swears that she is made of truth
I do believe her, though I know she lies,
That she might think me some untutor’d youth,
Unlearned in the world’s false subtleties.
Thus vainly thinking that she thinks me young,
Although she knows my days are past the best,
Simply I credit her false speaking tongue:
On both sides thus is simple truth suppress’d.
But wherefore says she not she is unjust?
And wherefore say not I that I am old?
O, love’s best habit is in seeming trust,
And age in love loves not to have years told:
   Therefore I lie with her and she with me,
   And in our faults by lies we flatter’d be.

   William Shakespeare
   El poema dit per SpokenVerse, i en un vídeo the “Shakespeare in the city”

Quan l’estimada em jura que és lleial,
jo me la crec, sabent que això és mentida.
Sóc –així ho pensa– un jove angelical
i inexpert en les trampes de la vida.
En va cavil·lo que per jove em té,
quan ella sap que els anys bons ja han passat;
jo em crec –ingenu– el seu verb mentider
i, així, tots dos neguem la veritat.
Però ¿per què no em diu que és tot mentida
i jo dic que sóc vell i ple de dol?
Oh, l’amor vol franquesa compartida,
sols no envellir és allò que l’amor vol.
   Tots dos mentim, tots dos jaiem plegats,
   adulant amb mentides els pecats.

   Versió de Gerard Vergés

I ara el mateix poema esbudellat i dilatat, com un regal d’aniversari (avui deu ser l’aniversari d’algú, segur), en una lliçó filmada del director de la Royal Shakespeare Company, Trevor Nunn, a la BBC (santa BBC) el 1979. L’actor alliçonat (i alliçonador) és David Suchet, a qui si li poseu un bigotet veureu mentalment fent d’Hercules Poirot a 8tv. Però oblideu-vos de les novel·letes d’Agatha Christie: aquí som al cor dels jocs de la saviesa fets amb paraules.

Hi ha una d’aquelles contalles jocoses de final de jornada a l’autobús turístic que explica que Déu va fer als polonesos el present de posar-los entre Rússia i Alemanya perquè mai no s’avorrissin. Amb la història moderna a la mà l’acudit no deixa de tenir bona part de raó, però si obviem guerres i dinasties i anem a la literatura, i en concret a la poesia contemporània, el suposat camp de batalla dels dos grans imperis esdevé de cop potència imperial: perquè Polònia és el país (o, millor, la cultura) de Zbigniew Herbert (favorit d’un dels grans poetes vius: Seamus Heaney), de Czes?aw Mi?osz, de Wis?awa Szymborska, d’Adam Zagajewski. I això per evocar només els noms dels poetes polonesos moderns més reconeguts, els que són a hores d’ara traduïts a les principals llengües cultes: poques poesies avui al món (amb tots els respectes per l’anglo-irlandesa) poden presentar una nòmina com aquesta de figures estel·lars de primer rengle internacional.

A la llista hi destaquen, potser per l’obvi reconeixement que el premi Nobel de literatura comporta, Mi?osz, que va obtenir el guardó el 1980, i Wis?awa Szymborska, que el va obtenir l’any 1996 i que acaba de morir a Cracòvia. Tot i que havia nascut el 1923 a Prowent (avui Kórnik), la vella capital polonesa a la riba del Vístula, Cracòvia (a on va anar a viure amb la seva família als vuit anys) ha estat sempre la seva ciutat i allà ha viscut modestament i discretament fins a la seva fi. Estudiant de literatura i sociologia, Szymborska va treballar per a diverses revistes literàries, va fer crítica, va escriure versos i articles (busquin Lecturas no obligatorias) i va traduir del francès. L’any 1952 publica per primera vegada, però el que ella considera el seu primer llibre, Crida al Ieti, no arriba fins al 1957. De llavors ençà, una vintena de títols i una llista significativa de guardons que s’accelera als anys noranta i s’engreixa sobretot a partir d’aquell dia, a principis d’octubre de 1996, en què a les redaccions de mig món els periodistes de guàrdia devien demanar al suposat expert literari de torn: “Saps com s’escriu, Szymborska?”.

El llibre sempre obert

Admiradora de Joseph Brodsky (el que va dir que l’estètica és la mare de l’ètica), Wis?awa Szymborska pertany al grapat de dones i homes que en la llarga guerra freda no van renunciar al llenguatge contaminat pel comunisme d’estat i que, a poc a poc, van anar regenerant-lo tot fent equilibris entre escepticisme i responsabilitat, entre quotidianitat i utopia. En el cas de l’autora polonesa, amb una poesia clara i vibrant carregada de consciència però també d’humor (“Després de cada guerra/ algú ha de fer neteja…”) que en català podem llegir en un sol volum panoràmic publicat per Columna el 1997 (Vista amb un gra de sorra) en traducció de Josep M. de Sagarra i Àngel, mentre que en castellà ha anat sent regularment traduïda i editada per diverses editorials (Hiperión, Lumen, Igitur, Fondo de Cultura Económica) de la mà de traductors com Gerardo Beltrán o Abel Murcia. Sense arribar als programes especials a les ràdios poloneses de què ens parlava ahir al seu blog de traducció Xavier Farré des de Cracòvia, podem dir que a Espanya no hi ha a hores d’ara raó ni excusa per no donar als versos de Wis?awa Szymborska l’oportunitat de sorprendre’ns. I els asseguro que ho aconseguiran, perquè ella pertany a la rara estirp de poetes que saben trenar qualitat i comunicabilitat, que busquen (i troben) la revelació en el quotidià amb jocs i veus aparentment simples però difícils d’oblidar (escriguin a Google “cebula” i “vimeo” i entendran de què els parlo). Però ara posin si us plau tot això que els he dit entre uns prudents parèntesis, perquè tal com va dir davant del rei de Suècia aquella dona de cognom difícil de lletrejar, sigui el que sigui la inspiració (o, afegim, la poesia), neix d’un continu “No ho sé”. I aquesta sinceritat, aquesta fragilitat, aquesta relativitat és el que la fa (a la poesia, a la inspiració, a la poeta) tan atractiva.

Ha mort Wis?awa Szymborska (lletregin-ho amb calma: atenció i intenció ens vacunen contra l’obvietat). La persona se n’ha anat, però ens en queden, vius i refulgents, els versos: “Ves que cada començament/ no és sinó una continuació,/ i el llibre de l’esdevenir/ és sempre obert per la meitat.”

——————————-
Publicat a El Periódico, 3-II-12
Versión en castellano

MÉS
David Castillo, “Adéu a una gran premi Nobel” (Avui, 3-II-12)
Fernando Sabater, “Ligeramente grave” (El País, 5-II-12)
Eva Vázquez, “Una poeta dins un gra de pols” (Avui, 5-II-12)
André Clavel, “Pourquoi il ne faut pas oublier Wislawa Szymborska” (L’Express/Lire, 6-II-12)
Josep M. de Sagarra Àngel, “La sublimitat del que és quotidià” (El Punt/Avui, 16-II-12)

SONNET XLIII

When most I wink, then do mine eyes best see,
For all the day they view things unrespected;
But when I sleep, in dreams they look on thee,
And darkly bright are bright in dark directed.
Then thou, whose shadow shadows doth make bright,
How would thy shadow’s form form happy show
To the clear day with thy much clearer light,
When to unseeing eyes thy shade shines so!
How would, I say, mine eyes be blessed made
By looking on thee in the living day,
When in dead night thy fair imperfect shade
Through heavy sleep on sightless eyes doth stay!
   All days are nights to see till I see thee,
   And nights bright days when dreams do show thee me.

   William Shakespeare
   El poema dit per Rufus Wainwright
   Aquí en podeu veure un videomuntatge a Salms

Els meus ulls millor hi veuen com més closos,
car miren tot el dia indiferents,
però et contemplen somniant, commosos,
foscament en la fosca respleendents.
¡Tu, ombra que les obres aclareixes,
com ta forma daria resplendor
al jorn clar amb foc més clar, si resplendeixes
així davant els ulls sense claror!
¡Que feliç fóra, dic, la meva vista
de poder-te mirar en el jorn vivent,
si en morta nit la bella ombra entrevista
pel dens somni als ulls cecs es fa present!
   El dia és nit, mentre no et veig el rostre;
   la nit, dia brillant, si el somni et mostra.

   Versió de Marià Villangómez

SONNET XXX

When to the sessions of sweet silent thought
I summon up remembrance of things past,
I sigh the lack of many a thing I sought,
And with old woes new wail my dear time’s waste:
Then can I drown an eye, unused to flow,
For precious friends hid in death’s dateless night,
And weep afresh love’s long since cancell’d woe,
And moan the expense of many a vanish’d sight:
Then can I grieve at grievances foregone,
And heavily from woe to woe tell o’er
The sad account of fore-bemoaned moan,
Which I new pay as if not paid before.
   But if the while I think on thee, dear friend,
   All losses are restored and sorrows end.

   William Shakespeare
   Aquí el podeu escoltar recitat per Kenneth Branagh

Quan en silenci a l’ànima m’acut
el record de les coses que han passat,
evoco amb un sospir les que he volgut
i em dolc de tot el temps que he malvestat.
Llavors ploren els ulls, secs de natura,
pels amics que es va endur la nit sens fi,
per l’angoixa d’amor que el temps no cura,
per les dolces imatges de l’ahir.
Puc, així, lamentar vells patiments
i, de dolor en dolor, comptar amb desgrat
el trist nombre de penes i laments
que pago com si no els hagués pagat.
   Però, si va a l’amic el pensament,
   són reparats els danys i el sofriment.

   Versió de Gerard Vergés

En la commemoració de la mort de J.V. Foix i davant del to de les notícies que aquests dies ens arriben pertot, m’ha semblat que aniria bé una mica de calma, una pausa d’equilibri i dicció educada, d’intel·ligència i bellesa. Res a veure amb la realitat immediata, doncs, i sí en canvi amb la realitat artística de fa quatre segles. Una setmana terapèutica connectats als sonets de Shakespeare, a veure si els himnes dits a les portes del cel ens porten una mica de serenor.

SONNET XXIX

When in disgrace with fortune and men’s eyes,
I all alone beweep my outcast state,
And trouble deaf Heaven with my bootless cries,
And look upon myself, and curse my fate,
Wishing me like to one more rich in hope,
Featur’d like him, like him with friends possess’d,
Desiring this man’s art, and that man’s scope,
With what I most enjoy contented least:
Yet in these thoughts myself almost despising,
Haply I think on thee, –and then my state
(Like to the lark at break of day arising
From sullen earth) sings hymns at heaven’s gate;
   For thy sweet love remember’d such wealth brings
   That then I scorn to change my state with kings’.

   William Shakespeare

Quan, infeliç als ulls de molta gent,
em dolc tot sol del meu estat mesquí
i torbo el cel en va amb el meu lament
i em miro i maleeixo el meu destí,
voldria ser el més ric en esperança,
de rostre bell, d’amics ben conhortat,
i amb l’enginy d’uns, i d’altres la puixança,
i sentir-me joiós, no infortunat.
A menysprear-me em duu aquesta follia;
però, si penso en tu, el cor exultant
s’enlaira com l’alosa a trenc de dia
i a les portes del cel entono un cant.
   Que el teu amor tanta riquesa em dóna
   que de cap rei no envejo la corona.

   Versió de Gerard Vergés

Si voleu escoltar el poema en anglès en la veu de Matthew Macfadyen, en teniu un bon videomuntatge contemporani a cal Josep Porcar.

I aquí el teniu cantat per Rufus Wainwright damunt d’imatges de Pride and Prejudice (i de Keira Knightley i Matthew Macfadyen, l’actor del muntatge enllaçat abans).

MÉS
Dies com nits (sonet XLIII)
Com si no els hagués pagat (sonet XXX)
Sabent que això és mentida (sonet CXXXVIII)
Xavier Antich, “¡Fuera Shakespeare!” (La Vanguardia, 6-II-12)

“Franco tenía contra Batet que no le había obedecido cuando la noche del 6 de octubre, puesto por el ministro Diego Hidalgo al frente de la represión de la rebelión, le ordenó que asaltara a sangre y fuego la Generalitat. Paul Preston ha puesto de relieve la importancia que en la vida del futuro Caudillo tuvo aquella designación: proclamado el estado de guerra en toda España, las autoridades civiles quedan sometidas a las militares, y a la cabeza de estas está de hecho Franco, que incluso manda a aviones y barcos (¡su viejo sueño incumplido de entrar en la Marina de guerra!). Batet, valiéndose de que el cargo de Franco no era formal, pues Hidalgo había prescindido del jefe del Estado Mayor Central, general Masquelet, no le obedeció y apeló al ministro de la Guerra, Hidalgo; al presidente del Gobierno, Lerroux, y al presidente de la República, Alcalá Zamora, haciéndoles ver que la operación nocturna ocasionaría una matanza de civiles y militares de ambos bandos, y en cambio lo tenía todo dispuesto para, en cuanto amaneciera, forzar la rendición. Los tres confiaron en él y en la madrugada del 7, al primer cañonazo, Companys se rindió, y cuando llegó flota de guerra con un Tercio de la Legión que Franco había enviado a Barcelona, Cataluña estaba en paz y se libró de la represión sangrienta que padecería Asturias.”

 Hilari Raguer, “Memoria del general Batet” (El País, 25-I-2012)

Una cançó tocada i retocada cent vegades, i popularitzada a partir de 1975 per Rod Stewart. Aquí en la millor versió que en conec, passats quaranta anys de la cançó i gairebé un quart de segle de la versió (amb uns joveníssims EBTG).