El passeig lector no coneixerà la incomoditat, però sí les conseqüències sempre plaents de les estrebades, dels pessics i de les proclames de la bellesa més sorprenent i corprenedora: “L’amor es viu en la violència de la pèrdua amor meu”. Així, qui llegeix “Llefre de tu” es deixa endur confiat i encuriosit per una veu escrita que rella l’aire, que descriu –o des-escriu?- la memòria. Una veu-en-escrit que diu allò que hi ha al voltant de cada cosa i ho fa amb precisió, fregant la meticulositat. Com dirà el narrador a “Cap detall no és inútil”, “es tan llarg el temps de ser morts / que cal saber fins als àtoms això que anomenam vida”.
Destaca molt la naturalitat amb què parla el narrador d’aquesta esplèndida llepolia literària. Una impulsivitat que tan aviat incorpora referències d’altres creadors en la seva pròpia creació com descriu, per exemple, el naixement d’un insecte com si no n’hagués nascut cap, d’insecte, abans d’aquesta descripció. I passa d’un estat a un altre, d’això a allò sense perdre mai la substància ni el delit per contar, per dir, i dir ben dit i apassionada. El narrador ho dirà així: “Em sembla mentida la facilitat que tenc per passar del fons abissal dels meus desveris a l’apoteosi solar del paisatge ressec i aromàtic que ens duu cap al mar”.
“Llefre de tu” és una festa dels sentits i de l’expressió d’aquestes sensualitats; del vocabulari catalanesc i de les giragonses, de les contorsions que fa per ser llampant. Sap el nom de gairebé totes les coses i sensacions, Biel Mesquida, i quan no troba el mot precís o la paraula clarent, en forma una d’un parell: colortrèmol, llenguatrets, ego-grafia, cervelltremolar, espertremol, nomoramor, desperllongar… I tot per no perdre mai el rumb que marca l’exigència: “Fer del llenguatge expressió artística, aquesta és la feina difícil i plena de miratges, ofecs, defalliments i fracassos”.
“Llefre de tu” és un llibre de revelacions, un escrit de vida fet a partir de les partícules de natura viva o morta; dels fragments de l’escriptura i del verb. Un plec –o plagueta, que és més propi de l’autor- fantàstic que, per moments, pren les traces d’un guió cinematogràfic perquè el lector en faci la pel·lícula que més li carndegallini la pell i el desig. Un text, en definitiva, que s’afica en la pell del lector “com una agulla sequera d’aquelles que servien per cosir les sobrassades”.
————————————————————————————
Gràcies, Lector Benèvol, moltes de gràcies, Jaume, i endavant les atxes! Seguirem lluitant en tots els fronts per la llengua i la cultura catalanes! Llefre de tu forma part d’aquest combat inacabable, literalment i en tots els sentits!!!
—————————————————————————————
I també val l’alegria la magnífica entrevista del Manel Fuentes l’altre matí a Catalunya Ràdio!
http://www.catradio.cat/programa/1198/El-mati-de-Catalunya-Radio
Una besada gran