Plagueta de Bord

El vent ha arribat quan estava assegut a la butaca d’orelles amb aquell llibre, Escrit en el marbre, entre les mans. Primer era una brisa quasi marina que m’ha despentinat el serrell amb suavitat. He pensat si havia deixat alguna finestra oberta pel cantó del roquissar. Després ja era un venteguer que anunciava tempesta. I sense témer-me’n, enfonyat com estava dins la peripècia d’aquella història que contava la sismològica construcció d’un epitafi damunt la tomba d’un ésser estimat, la ventada ha començat a arrossegar primer de tot les paraules que sortien del llibre arrabassades per la intensitat de l’aire i deixaven les planes totes blanques.

He anat a l’hotel en ruïnes damunt la mar. Ja sé que és una transgressió, una putada. T’havia dit que no tornaria a trepitjar aquells llocs d’ignomínia. T’havia repetit que no intentaria recordar cadascuna de les nits en què habitàrem dins aquella successió de cambres abandonades a totes les tempestes de la costa nord. Allà trobàrem alguns dels més potents verins de l’amor, emperò no fórem feliços. Tapava la teva por amb expedicions ardides cap a l’ofec. I en tornava exhaust, ple de les ferides del roquissar enravenat de ganivets de pedra, amb el cervell estormiat de nedar per davall aigua en els límits de l’oxigen en sang, fet un explorador fracassat que no duu ni els senyals de les bastides, dels horitzons, dels trets, de les batalles perdudes. Va ser una decisió impensada. Un desig violent de les algues mesclades amb els escarabats i els crancs que formaren la zoologia cruel d’uns instants inoblidables. No era gaire tard. L’horitzó de Fartàrix em mostrava el mateix espectacle de núvols que ens embambà la tardor del dos mil nou: es desplegava l’Arbre del Món. Va durar molt poc. Emperò em va fer caure totes les teves llàgrimes, Roger, com una imprecació. I vaig quedar xop de tu. L’Arbre del Món va tornar hemorràgic mentre recorria la piscina rectangular, buida i arruïnada damunt el mar i contemplava les ones que pegaven fort contra els formigons enclavats als cocons, a les tenasses i als penya-segats. Era un territori d’exili. Ho vaig entendre mentre els esquitxos del temporal em guiaven cap a l’abís dels teus braços. El mar tan ple de cims blancs era l’extrem d’un temps insubornable. Les saladines em menjaven la carn. No hi havia gavines, ni corbs marins, ni coloms. Només els llençols d’escuma que ens taparen en aquelles vegues inacabables. Coltells dins l’aire. Una por menudeua per les estances. Els pares morts i nus dins els llits d’hospital roents. La clariana d’un sacrifici ignorat. Reviviscències humides. Crosteres a les paraules. I aquella cambra darrera. Viva. Intacte: l’altar de la metamorfosi. Allà em digueres: tenc ganes de boixar amb d’altres homes només per passar gust de contar-t’ho. Aquests darrers temps són avorrits, tediosos, sense sabor. He de veure una mala fi de  persones que sembla que no saben qui són ni què fan damunt la capa de la terra. De vegades aquesta certesa em pertorba molt i bec un parell de drais a l’Stilton, un dels pocs bars de Palma en què em sent protegit, malgrat que hi he trobat algunes vegades persones detestables que allà, per algun benefici, no m’alteren. D’ençà que ha començat l’hivern mir molt els objectes. Els objectes contenen l’infinit. Una cosa mentale darrere l’altra m’ocupen aquest temps que em fuig com el mercuri del termòmetre que acab de rompre amb la calor i la fricció conjugades. No va ser fins tres dies més tard que hi vaig pensar. O que el meu cos se’n recordà. Ja era al llit, acabava de llegir alguns fragments de les Noticias Histórico-topográficas de la isla de Mallorca de Joaquín Maria Bover, que m’havien produït un aire de malenconia quan havia comprovat les nombroses escultures de Raixa perdudes al llarg de només dos segles; a penes estirat, després d’apagar el llum de la capçalera, esperava sense impaciència que la son em deixàs estormiat quasi sense témer-me’n, em trobava immòbil amb els ulls oberts dins les tenebres, on distingia en una confusió de fosques el rectangle blavós de la finestra llunyana d’on provenia la llum lletosa d’una lluna creixent que s’aferrava a la corba d’una calaixera isabelina, als regruixos de les vases i, a poc a poc, penetrava en les parts més clares del quadre que hi havia a la paret esquerra (l’explosió daurada i carabassa que sortia del Vesuvi, les veles d’una falua a la badia de Nàpols, les expressions angoixades de dos homes, una dona i un ninet que xisclaven en aquell oli de Pietro Fabris View of the Great Eruption of Mont Vesuvius on Sunday, 8 August 1779), emperò aquella claror invasora no s’aturava allà i s’estenia cap als retrats familiars foscos i envoltats de motllures daurades, que ocupaven, en un desordre misteriós, totes les altres parets i que sempre em deia que recompondria sense escenificar-ne mai cap intent, fins arribar al cobertor de randes que em feia la sensació d’una reixa blanca molt historiada que algú m’hagués llançat damunt per empresonar-me. Em deixares de cop. Per què aquella fanfara trista m’ha fet arribar fins a tu, Roger, en un moment? La claror ha il·luminat d’esquitllentes aquelles pinzellades d’un vermell agre de la paret d’esquena d’ase que hi ha darrere el meu comodí: un apunt foraviler pleinairista d’Antoni Gelabert que tenies molt gelós, i tot d’una he sentit  la teva veu: «Escolta, escolta la remor del mur, escolta el tremolor.» i ho he pintat de memòria molt de temps fins que m’he condormit amb tu. «Tu i jo som estrangers, qualsevol dia partiré», paraules teves dites amb el somriure més insondable, més perdut. M’agrada de cada vegada més la nit, l’obscur. Només pens en la dilatació de la carn. Era mentida. Això no ho podries suportar. Veure’t sense que tu em vegis, aquest és el meu treball. La pràctica d’on pou la conjunció de la visió i el pler. La trompeta de Miles Davis inventa Ascenseur pour l’échafaud. Tu jugues el meu Lift to  the scaffold. La vida avança com un llibre. Nit, Night, Nux, Nuit, Noche, Nox, Nacht: i, de sobte, el mirall negre amb la notícia de la teva mort anunciada des de feia estona.