Plagueta de Bord

Sou feliços?

Nicolau Dols

Darrerament es parla molt de benestar, de la necessària recerca de la felicitat. L’enemic del qual cal fugir és la frustració. Es pot mesurar la felicitat? Què necessita una persona per ser feliç? Aquesta setmana té lloc a Londres el congrés Aproximacions creatives al benestar. Coincideix amb unes actuacions que demostren que l’administració del Regne Unit té un veritable interès a quantificar què necessiten els ciutadans per poder dir que són feliços. Una enquesta oficial que va sortir a la llum el mes de juliol passat distingia entre benestar i felicitat. El benestar té a veure amb condicions de vida objectivament mesurables; la felicitat és un concepte més subjectiu.

[Foto Sebastià Perelló]

Sorpresa!

Per això mateix l’enquesta afegia quatre preguntes clau: (i) com estau de satisfet amb la vostra vida actual, (ii) com us vàreu sentir de feliç ahir, (iii) com us vàreu sentir d’ansiós ahir, i (iv) fins a quin punt les coses que sentiu a la vostra vida valen la pena.

També el cap d’estat francès, Nicolas Sarkozy, ha sol·licitat als premis Nobel d’Economia Joseph Stiglitz i Amartya Sen un estudi semblant sobre la felicitat dels francesos. Prèviament a aquest estudi, l’entitat francesa encarregada de l’estadística va emetre la setmana passada el seu retrat anual de la societat francesa, incrementat enguany amb un llarg capítol sobre com mesurar el benestar. Les preguntes es refereixen a qüestions quotidianes com si els enquestats disposen de dos parells de sabates, si poden comprar mobles nous quan els que tenen tornen vells, si la casa on viuen és còmoda, si es troben sovint amb els amics, si estan en contacte amb la família o si tenen motivacions per anar a votar.

Stéfan Lollivier, director d’estudis socials de la institució francesa (Insee) ha afirmat que “No es pot mesurar la felicitat. La gent no té les mateixes preferències. Però es pot mesurar la quantitat de gent que se sent insatisfeta, els que se senten exclosos de la felicitat”. L’eudemonimetria està de moda. Ara, sembla que estam més d’acord en el nivell d’infelicitat que no en les coses que ens fan feliços. Aquestes són males de veure. N’hi ha que creuen que tot és mesurable talonari en mà. I és que, a partir de les compensacions econòmiques que els tribunals consideren justes per a aquells que han patit danys morals, s’ha desenvolupat l’anomenada tècnica de la indemnització. Un informe del Departament de Cultura, Mitjans i Esports britànic va determinar el 2010 que la satisfacció que experimenten les persones que acudeixen sovint a concerts es pot quantificar en unes 9.000 lliures esterlines d’ingressos suplementaris anuals (10.465€)… no cal ni dir que per l’assistència a concerts de segons quines músiques en podríem demanar indemnització, tanmateix!

I nosaltres? Som feliços? Permeteu-me que us faci una pregunta indiscreta: com us heu plantejat les respostes a les preguntes de les enquestes que hem citat? Heu pensat com les contestaríeu? …o heu pensat com les contestaria aquell amic vostre, aquell parent o aquell veinat que sabeu cert que no és feliç? Em sembla que la clau de la felicitat que cercam nosaltres és en la resposta d’aquesta darrera pregunta. Començam un temps d’espera, però no ens cal esperar gaire per descobrir que la felicitat que esperam ens passa per devora i duu a la cara tots els símptomes de la infelicitat. La nostra felicitat ha de ser dins els altres, construïm-la. Bon Advent.

La paraula dels infants i dels nadons

“Amb la paraula dels infants i dels nadons has assentat els fonaments d’un baluard” diu el salm 8. “La paraula dels infants i dels nadons”! Curiós, no és ver? Vol dir que els nadons parlen o si de cas que estan dotats de llenguatge? Aquest és un debat antic que va arribar a la culminació al segle XX de la mà de Noam Chomsky. L’anomenat problema de la projecció o problema de Plató consisteix a explicar la velocitat amb què els humans desenvolupam el llenguatge, tenint en compte l’enorme complexitat d’aquesta facultat. Tenim la capacitat d’entendre’ns amb paraules tan a mà que ja pensam que és una cosa banal i tendim a no donar-hi importància. I tanmateix, no hi ha res de més complex que la facultat del llenguatge. El nombre d’oracions sintàctiques possibles en qualsevol llengua humana és infinit. No és una exageració. És el resultat esperable d’un principi sintàctic anomenat principi d’encastament. Consisteix, simplement, en la possibilitat que una oracíó esdevengui part d’una oració més llarga. Si dic “el llenguatge és una facultat humana” he fet una oració; si dic “puc dir que el llenguatge és una facultat humana” he inclòs l’oració que ja tenia dins una de més gran. Així és com funciona el principi d’encastament, resultat de la característica anomenada “recursivitat” i origen de l’anomenada “capacitat poètica” del llenguatge. Aquí “poètica” no es refereix a “bella, suggerent”, sinó que prové del grec “poiesis” (‘creació’). Parlam, doncs, de la “capacitat creativa” del llenguatge com d’una capacitat infinita. No és una exageració: és així. I ara dues reflexions arran d’aquesta capacitat: (1) és universal perquè és característica definitòria de l’espècie, i (2) és gratuïta perquè tots els humans hi naixem. Efectivament, no hi ha cap poble mut, ni hi ha cap infant que, donades unes condicions mínimes de socialització i de captació de la realitat, no parli. L’argument és poderós i digne de contemplació: a 24 mesos d’edat (per no exagerar) qualsevol infant és capaç de crear oracions que ningú no ha dit mai en tota la història. Malament aniríem si només poguéssim dir allò que qualcú ja ha dit abans que nosaltres. Algunes proves experimentals ben plantejades demostren que fins i tot abans de parlar, els infants ja reaccionen a determinats estímuls demostrant el domini de la recursivitat.

“No podem prescindir del llenguatge ni dels altres sistemes de símbols, perquè és per mitjà d’aquests sistemes que ens hem elevat per damunt les bèsties”, deia Aldous Huxley, i no podem oblidar que la professió de lingüista és la primera que exerceix l’home segons el Gènesi. Però deixarem per a una altra ocasió el paper del llenguatge com a instrument per gestionar la nostra relació amb el món.

Avui és el moment de contemplar amb joia aquest misteri que s’encarna en cada criatura que arriba al món i donar-ne gràcies a Aquell qui per venir al món es va encarnar en una criatura. I el Verb es féu carn.

Bon Nadal.