Què queda d’una història d’amor? De vegades un mal record, o un fill, o una obsessió inacabable, o una ràbia encesa, o un feix de cartes que no es poden cremar perquè són l’electroencefalograma que et demostra a través de l’escriptura la veritat d’allò que fou tan volàtil com el fum o el no-res.
Podem canviar i, alhora, ser nosaltres mateixos? És una pregunta de dona poma, que no té res a fer, em diries, Tomeu, quan t’ho comentàs amb tot el meu pobre apassionament com si hagués trobat el desllorigador d’un d’aquests mecanismes que sempre seguit intent desmuntar sense èxit.
No te’n rigueres com un condemnat, quan et vaig dir que necessitava una pausa terapèutica? Quan vaig sortir de l’hospital m’amollares que totes les meves malalties havien estat psicosomàtiques i que això no era aguantador. Necessitaves una excusa per deixar-me? Sempre he tingut una certa tendència a la descripció i les idees m’arriben en ideogrames de paisatges. Louis de Bonald deia que l’individu no pot expressar el seu pensament sense pensar la seva paraula i aquest fet tan senzill m’ha ocupat una bona estona. Necessit escriure’m amb una il·luminació nova per fugir de la teva ombra. M’encenies i m’apagaves com si fos un aparell elèctric que feies servir al teu gust. I jo ho consentia sense coratge per poder dir res. Em sentia tan fràgil! Havia perdut tota la confiança en mi mateixa. Per això he decidit teixir aquests fragments de vida; aixecar el doble fons que de vegades no sospit de les aparences; descobrir la complexitat de tota existència i la seva fonamental ambigüitat. No, no ho llegiràs, tot això, perquè ets dolent. I encara intentaries treure’n un suc maligne per a les teves vegues. La mobilitat moral, Tomeu, és un assumpte que caldria analitzar amb cura. Hi ha tot d’exemples que ens podrien donar material de recerca. No caldria fer esforços. Ja has après a distingir els personatges del meu seguici? Allò era una coincidència inversemblant d’aquelles que poden ser veres. Les teves cartes antigues em contestaven sense sospitar-ho preguntes d’ara mateix. Maurava el fang de les paraules i les omplia de ditades, hi deixava la forma i el tacte perquè diguessin de la manera més exacta allò que volia. He tingut temptacions de cremar feixos de cartes teves, Tomeu, de fa anys. Per a Henry James fer una foguera amb epistolaris va ser el símptoma d’un enfonsament. I el meu símptoma? Un intent de desaparició. Rasclumejava la teva lletra, Tomeu, tan multiforme com tu mateix i alhora tan identificable amb la teva capacitat de sentir, de fingir, d’amagar-te i de dir mentides amb tota l’aparença d’una sinceritat perfecta. Amb aquells hams de frases m’havies caçat al vol perquè sabies trobar la solució d’un gran problema amb un art immillorable: la simultaneïtat és per als mots aquest problema gros i tu el resolies amb un nuu de ficcions que constituïen aquesta cosa que anomenam jo. I el meu jo no es temia de res. Ha començat a plovisquejar i era com si el cel encendrat em donàs oxigen i pogués veure més coses. Sabia endevinar davall els reganyols de les teves eles, en l’arabesc de les is gregues, en la distància entre els punts de suspensió o en les esmolades punxes de les emes tota una cal·ligrafia d’interessos personals, tot un deixant d’impudícia. Et llegia com es beuen els licors verinosos, exaltants i narcotitzants, com s’aprèn l’idioma de l’absència. Et bevia amb quantitats excessives i em sentia alliberada de les cadenes pesades de mi mateixa. Després a poc a poc m’enlairava dins aquella magnífica voluptuositat que et donen les muntanyes amb un horitzó sens fi, i una llum plena d’intensitats que el teu diccionari em creava a partir d’unes paraules plenes d’encantament, de matisos, d’ardor i d’una rara eufòria. T’agradaria, n’estic ben segura, Tomeu, poder llegir els efectes que produïres sobre aquella al·lota que et tenia com un Pigmalió i a la qual feies fer allò que volies com un xotet de cordeta. Rere la finestra se senten els renous urbans que m’acompanyen: les frenades dels cotxes al semàfor de la cantonada, el tub d’escapament de les motos, el brunzit espès de converses, crits i paraules perdudes dins l’aire. M’agraden les remors confuses i seguides que fan els cossos en moviment vertiginós. Els teus mots em magnetitzaven: era com si em revelassis un secret i, simultàniament, l’amagassis de bell nou. Em feies tornar boja. “M’arbraria. Vull arbrar-me sense saber com, en l’aire.” Ho escrivies amb una intenció clara i borda. Ho provocaves tu, Tomeu, amb l’enteixinat d’observacions detallades que em feies amb aquelles frases sordes col·locades amb mestria de rellotger en meitat d’alguna cosa. “M’han regirat, més que les paraules que ens diguérem sense gaire importància, les intencions que el joc de silencis i de subratllats tonals definiren quan recomençàrem la relació.” “M’has ermat zones insospitades per tu mateixa, angles de visió que no coneixes, el subsòl dels llocs que tocaves sense témer-te que era un camp de mines.” “Sempre hi ha fosca quan es tracta del desig” No volia llegir-te. No sabia mai el que pensaves. T’estimava i em sentia tancada dins la gàbia de de les teves frases. De l’amor…? Qui ho sap això! Jo era només la moneia del teu circ. Em feies navegar contra l’acció del vent verbal, em feies orsar a la desesperada, fins que la meva barca va trabucar i vaig poder fugir dels teus braços. Vaig tocar el pirandó.