21 de novembre de 2011
Sense categoria
2 comentaris
com una aranya d’art subtil
Som aquí per dir tot allò que heu de saber. Podria començar així. M’he rentat la cara amb aigua calenta i em feia una peresa molt gran veure’m al mirall, comprovar que aquell home de cinquanta-set anys que es reflecteix a la superfície lluent som jo amb unes bosses arruades i liloses davall els ulls, amb la papada que em fa desaparèixer el poc coll que tenc i amb la calvície que m’ha convertit el front en una mitja bolla de món.
[Pintura de Jean-Baptiste Oudry]
Anava amb eslips blancs i he pogut comprovar que la morenor de l’estiu encara em donava un to groguenc, com si tengués icterícia. La panxa m’havia crescut amb una circumferència directament proporcional a la golafreria i aquell meló inflat em creava problemes per veure’m la pixa i els ous. Les molles de davall els braços i de les cuixes, que queien empeses per la força de la gravetat, acabaven d’arrodonir la feta. La piscina no adoba, però almenys em tranquil·litza. En aquesta hora no hi ha ningú i l’aigua no sembla tan clorada. És amb l’única cosa que tenc un poc de disciplina. Baix per l’escaleta. Faig veure que no em passa res quan l’aigua em regira els baixos. L’aigua m’arriba a la post del pit. Ajunt les dues mans i em llanç pel meu carril cap a l’altre costat. Tenc els ulls ben oberts i mir les línies blau marí que hi ha al fons per no desviar-me gens. D’ençà que començ a nedar no pens. És el major benefici. Compt cada vegada que la palma de la mà toca les rajoles de l’enfront fins a vint. Vint vegades cinquanta metres em basta. M’atur. Em trec les ulleres i la gorra de goma. Les marques de cautxú de les ulleres m’irriten els pòmuls i el nas. Tota la cara em pica molt. Reprenc l’alè. Veig les coses emboirades amb els contorns endolcits. No enfoc bé. Això m’entusiasma. I seria la millor forma de circular per la vida. El cos esgotat que no en vol pus, que no pot pus. No m’agrada nedar. M’agrada haver nedat. Quan la gent diu que per escriure necessita una gran concentració, me’n fot gloriosament. A mi el que em fa escriguera és aquesta gran desconcentració que tenc cada dia quan he de partir cap a l’hospital. Em sent el cap com si fos un colador, ple de forats arreu arreu. M’agrada haver escrit. Voldria fer una vasta empresa de negació, de demolició, de renegament generalitzat. Això costa. Lluitar en silenci, en secret, contra un mateix, quina vida més reputa! Una guerra ferotge, sense treva ni descans. Si pogués plorar, ploraria sang. Per què vaig haver de conèixer la meva creu tan dejorn? Si hi ha preguntes estúpides i boges, aquesta és la que em faig més sovint encara que sé l’absurditat de la resposta. Les creus no es trien, ni la família tampoc. Mumare va morir de part perquè li havia arribat l’hora. Les idees elementals són les primeres que s’obliden i es veuen substituïdes pels grans mots. Quan vaig arribar a la clínica Montmar, l’al·lota de la recepció em va dir que la meva tia m’esperava al bar, i m’estranyà. La tia Elisa, l’única germana del meu pare, no s’havia mogut cap dia de la capçalera del seu llit fins que jo arribava. Encara que en Jeroni estigui en coma i a les darreretes, no el podem deixar tot sol, perquè podria tenir el cap clar en qualsevol moment i demanar alguna cosa. El tenc ben apamat, a ton pare. La tia Elisa no havia volgut reconèixer l’alzheimer patern perquè deia que tots els vells fan cadufs i que ella mateixa n’era ben atacada, de pèrdues de memòria. I quan li vaig dir que també tenia cirrosi, només va respondre que a mon pare li agradava molt el suc des de jovenet. Això podria ser més ver, subratllà. No semblava mentida que aquella dona no volgués escoltar les paraules del metge, perquè tampoc no havia volgut que aquell darrer any l’internàs en una residència gerontològica magnífica, i havíem decidit que compartís amb ella el xalet modernista del Terreno que havia bastit el padrí Pere Despuig quan va venir de Bones Aires amb una fortuna feta amb forns de pa. Les males llengües asseguraven que el gruix més important dels milions del padrí venien de dues activitats que, encara que fossin il·legals, constituïen un fet normal i corrent en molts dels emigrants illencs: contraban, per un cantó, i cases de dones que fumen, per l’altre. Aquest origen espuri de la posició social es va buguedejar amb moltes de donacions a l’església i una pràctica continuada d’obres de caritat amb les monges que tenien cura d’orfes i malalts. La tia Elisa, fadrina eixorca nou anys més vella que mon pare i amb una mala salut de ferro, s’havia passat aquells mesos cuidant el seu germà petit amb l’ajuda d’un exèrcit de servici —majordona, serventa, cuinera, xofer, jardiner i infermeres a voler—, com si aquest vell xaruc i gató fos el nin, en Jeroniet, que ella va engronsar dins el bressol, a qui va ensenyar a caminar i va fer costura amb entrega fraternal. La cafeteria era a l’àtic i pels grans finestrals entrava tota la llum grisosa de la badia de Palma. La mar, una taca negra de tinta xinesa. La tia Elisa, amb aquella elegància una mica demodée enmig del vidre i els cromats d’un local luxós de disseny, era el centre de totes les mirades, asseguda allà, enmig de la cafeteria, amb el rosari a les mans i el murmuri confortable de madò Bel, la majordona, i en Xisco, el xofer. Quan m’ha vist entrar, ha trencat el rés i m’ha embetumat el coll de pólvores d’arrós i un perfum de xicolati amb nata. Ton pare s’ha mort, Angelet, i aquelles màquines han començat a xiular a les totes. Allò era un desgavell. Tot d’una l’habitació pareixia el Born per Nadal, un genter. I m’he posat a plorar com una desesperada. M’han donat una pastilla. He dit que et telefonassin. No et trobaven. I han vengut na Bel i en Xisco per fer-me companyia. Ho hem de preparar tot. Em sentia amb el cor confús, com esclafat per alguna cosa. Per què vaig pensar en aquell moment en les preguntes que hauria volgut fer a mon pare abans que es morís, unes preguntes d’aquelles que no necessiten resposta? Et sents content d’haver elevat la tortura física i moral al rang de les belles arts? Dins quin infern mental cremaves quan vares posar la teva verga dins la boca d’aquell fill teu de sis anys? Per què em convertires durant dos anys en la teva rata de laboratori i em feres servir per a totes les teves brutors? Per què no he volgut reconèixer mai que vaig passar gust en molts d’aquells suplicis? Si algú hagués pogut estar dins el fondal de meu pou íntim, hauria vist que aquella correntia de dolor continu s’havia desconnectat, alhora que esclatava en unes rialles tan potents que tots em varen compadir per aquells sanglots.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 20 de novembre de 2011]
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 20 de novembre de 2011]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies