11.11.11
M’agraden els jocs de nombres. Volia que el post sortís a les 11 hores i 11 minuts. Però m’he despir¡satat, despistat i distret escrivint coses sobre la meva traducció de La cantant calba de l’amic Eugène Ionesco. Sí, aquest dia tan assenyalat faig una conferència al Cercle Artístic de Ciutadella (Menorca) a les 20 hores (hauria de ser a les 11.11 de la nit) sobre aquesta feina que vaig teixir fa vint-i-cinc anys per al grup Teatre Sans. Estic content. Els amics del Teatre Sans l’han reposada i la traducció al palmesà de la pseudoburgesia mossona s’aguanta. Em fa gràcia i ho trob molt ionesquià això de viure en un dia sense zeros en plena època digital.
[Tots són uns]
Per la seva importància i significació copii l’editorial d’avui de Vilaweb de l’amic Vincent Partal que cosign en tots els fonemes.
El Duc de Palma i els altres
La vinculació del Duc de Palma a una trama
corrupta aixeca una expectació inusitada i és un gran maldecap per a la
monarquia espanyola. Crec que amb això paga l’error de la sobreprotecció
que ha tingut durant dècades, gràcies a un cercle de silenci que l’ha
sostreta del control democràtic.
Reconec que no acabe d’entendre què passa. Em sobta que un borbó
aparega, així com així, embolicat en un greu afer judicial; i em sobta
encara més que això siga motiu de festa i xerinola de diaris i
televisions –dels mateixos diaris i televisions que han defugit durant
dècades tota informació que no fóra l’oficial.
Segurament que els monarques espanyols paguen ara el preu de no
haver estat tractats amb normalitat tots aquests anys. Moltes famílies
tenen algú que no es capté com pertoca. Però en la monarquia espanyola,
protegida per tot de tabús, silencis obligats, ocultacions de dades i
adhesions incondicionals, l’actuació del Duc de Palma amplifica les
preguntes que tanta gent es fa i que no tenen resposta. Per exemple, com
és que és tan rica?
La monarquia és, avui, una institució arcaica, però a Espanya ho és
més encara perquè es comporta com si no formàs part del cos social, com
si restàs al marge del sistema democràtic. Tant és així que no tenim
dret ni de saber-ne el pressupost del funcionament ordinari.
Aquest secretisme té la base, segurament, en l’origen de la
monarquia actual, que no és la tradició, sinó una decisió política del
dictador Franco. D’ací ve que les activitats públiques, o privades, del
rei continuen sotmeses a unes normes de funcionament, a una manca de
transparència, més pròpies d’una dictadura que no d’una democràcia. I
quan, de tant en tant, una publicació, generalment estrangera, fa
públiques una aventura amorosa o una xifra de negocis que crida
l’atenció la benvolença dels grans mitjans envers el monarca és
inexplicablement gran. Fins al punt que sembla un sant, cosa que
evidentment no pot ser.
Potser ve d’ací l’impacte que ha causat ara veure en les portades
l’acusació contra un membre de la família Borbó. El poder s’ha inventat
una imatge tan immaculada de la família que una taca deixa de ser una
simple taca i fa dubtar de tot.
PD. Dic Duc de Palma, i no Iñaki Urdangarin, perquè trobe sospitós
que aquesta gent perda el títol nobiliari just quan en fa una de grossa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!