Plagueta de Bord

Aquest cel esqueixat. Una grisor densa com el color de la perla d’aquella pel·lícula tan trista en què coneixies la salabror de les llàgrimes d’una protagonista de la teva edat que es passejava, tota sola, per espais buits, abandonats, plens de despulles de la civilització com en un temps mort d’Antonioni. Pensaves en Emily Dickinson que s’havia tallat del món per dedicar-se a l’escriptura de sons i murmuris. Ensumava el perfum rosa pàl·lid de l’hora closa. Sospitava que tu no hi eres, que eres ningú, que estaven de festa les teves besades. La molsa i els líquens es mengen les pedres supèrbies de la façana. T’havies posat una túnica Delphos de Fortuny i el renou prisat de les teves passes era sumptuós dins el clarobscur. Travessaves la sala dels Gessamins, dels Lliris, dels Crisantems. Sabies que al cementeri de Santa Maria no hi havia ni una flor el dia dels Morts per Joan Alemany i Villalonga (Batle de Búger i Diputat provincial del 1931 al 1936), assassinat de mala manera, amb crueltat animal, pels falangistes.
L’oblit es menjava els osssos corcats dels lluitadors per les
llibertats. Tots som estrangers en aquesta terra meravellosa i no ens
aclimatam mai, no ens saben ensinistrar, no ens reconciliam amb res.
Però ell ha deixat per a mi un mormol de revolta i per això li escric aquesta estranya
Tomba de Música Resistent. I pens molt de temps en el seu combat.
——————————————————————

ALEMANY I VILLALONGA, Joan

Búger – Carretera entre Pòrtol i Santa Maria

“Li deien de Can Julià. Tenia quaranta-cinc anys i era
casat. La seva ideologia política era ben definida: Esquerra
Republicana. El seu ofici? Havia estat ebenista, però una bona
predisposició econòmica li havia permès deixar-ho per dedicar-se més
intensament a la política. Era propietari d’una botiga de queviures a la
Ciutat de Mallorca —carrer Lluís Salvador— i normalment la regentava la
seva esposa. Ell era el batle de Búger i havia estat diputat
provincial. Home actiu, l’any trenta-quatre va ser empresonat a rel dels
fets que es desencadenaren rera la revolta d’Astúries. Quan esclatà la
rebel•lió militar, dos anys després, va procurar amagar-se, des del
primer moment, conscient que seria perseguit amb ràbia. Intentà sortir
de Mallorca: el dia vint era al Port de Felanitx per veure si hi havia
possibilitat de salpar amb qualque barca cap a Menorca. No fou factible i
decidí refugiar-se a Sóller. El delataren però, i va tenir temps
d’escapar-se. Trobà el seu definitiu refugi: Pòrtol. Vivia a ca un
bugerró anomenat El Rector Pelut i feia de foraviler. Hi havia molta de
feina en el camp i era fàcil dissimular. Un capell d’ala ampla. Una
camisa suada. Tot i això algú que el coneixia el va denunciar. El
detingueren. Assegut en una estança, prop de la porta, del centre
falangista de Pòrtol, va ser exposat a la befa dels nins que miraven
encuriosits l’home detingut. Qualque escopinada va topar amb les galtes
de Joan Alemany. A hora foscant li digueren si volia menjar qualque
cosa. Sorprenentment no havia perdut la fam. Demanà dos ous fregits que
li serviren a l’acte. Ignorava, Joan Alemany, que acabaven de
concedir-li l’última gràcia. No veuria l’albada. Li clavaren una
pallissa de ca. Li acoltellaren les cames. Duia la mort pintada quan
decidiren fermar-lo al parafang d’un cotxe i traslladar-lo al cementiri
de Santa Maria. A mig camí, quan Joan Alemany era un cos desfet, li
descarregaren un parell de trets. Joan Alemany respirava. La seva vida
era una espelma irritablement inacabable. Algú agafà una aixada i d’un
cop li badà el crani. Era la nit del vint-i-set de setembre del
trenta-sis”

Llorenç Capellà-Diccionari Vermell

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!