Tristesa i ràbia per l’assassinat de Salvador Iborra
«Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d’estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l’herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços.»
Salvador Iborra (Els cossos oblidats)
La meva única neboda de vint–i-tres anys, Marta Mesquida, m’ha enviat unes línies molt commovedores sobre Salvador Iborra. He llegit el comunicat dels mossos d’esquadra i les informacions dels seus amics. Per mor d’una bicicleta d’un amic maten el poeta. Quin puta món de misèria! M’adheresc a l’homenatge que li feran dia 13 d’octubre a l’Horiginal de Barcelona i copii les paraules del seu amic Pau Vinyes:
‘El millor homenatge és fer córrer els seus mots i escampar-los per la terra i el cel’
Ens vam conèixer fa uns anys a través d’una amiga, l’Elisenda.
Aleshores jo feia de coordinador pedagògic d’una entitat que es deia
Xino Xano, en la qual va venir a treballar com a monitor. Després també
va fer de mestre. Ens vam fer molt amics.
Tenia una creativitat
singular. En diverses ocasions havíem conversat sobre literatura, art i
història… I sempre m’impressionava la seva visió particular de les
coses. Propiciava debats rics i amicals com poca gent fa. Era una
persona terriblement amable, oberta i positiva. Mentre va treballar amb
nens, de mestre i monitor, era molt estimat pels nens. Dels més
estimats.
I aquesta mort covarda i bruta és dolorosa… És molt
dolorosa perquè en Salvador tenia 32 anys, perquè era un poeta que
prometia i perquè es trobava en el punt més alt de creativitat. És una
pèrdua devastadora tant per als amics com per al país i la literatura.
L’últim llibre, ‘els cossos oblidats’ era la punta de llança més alta
que havia creat. Una gran obra, que ens ha deixat…
Mira, ho
sento però encara no m’acabo de creure com ha pogut passar. Encara estic
en estat de xoc. Tinc que sensació que és una broma i que algú em
donarà un copet i em dirà: ‘tot això és una broma’. Però llavors m’adono
que malauradament no ho és… I tot plegat amb una mort tan absurda:
una matinada, al carrer i apunyalat. I tot per una puta bicicleta.
Per
mi és la pèrdua d’un amic estimat, ostres… un amic de 32 anys! I al
qual li quedava molta molta corda… Mira, com m’ha dit la meva àvia
avui: ‘almenys que la seva obra, els seus versos, els seus mots, la seva
poesia, la puguem difondre i estendre’. Aquest és el millor homenatge
que si li pot fer, que el recitem, que fem córrer els seus mots i els
escampem per la terra i el cel. Ell ja no tornarà, caram, però la seva
poesia roman. I són aquests versos, els seus versos, els que fan que
encara el sentim viu.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La bondat infinita entre els éssers humans amb independència de la seua nacionalitat, raça o religió, sembla que no ens deu deixar de ser precavits.
Tot i això, que tanmateix amb la prudència i llenvant-se d’hora i tot, sovint es pot arribar a tindre molts problemes i envejes persecutòries.
I amb un context de lluïta civilitzada per l’independència i amb un Estat poderós com l’ actual que lluïta contra l’independència, el de ser més cautes podria ser tanmateix una virtut encara més necessària que mai.
I pensar que darrere d’una bicicleta, accident o malaltia es puga amagar una excusa per a pendrens la vida o encara pitjor l’independència i l’ànima que pot tindre més valor que la pròpia vida.
L’absurda mort gratuïta per una baralla que el greula daga. En Salvador,
destí havia encadenat com si les coses s’haguessin programat fatalment. Els
inconscients assassins, claven la daga d’una manera subtil i embriagada,
descoberts de la seva acció delictiva, “l’únic poder” que els hi quedava era,
clavar
no li passà pel cap ni per un moment que els delinqüents que roben bicicletes,
siguin uns inconscients assassins, i s’enfronta amb ells gairebé amb la
raonabilitat dels mots, i desprevingut, rep l’atac, desmesurat, rapit i
criminal.
Ells, els assassins que cony en saben de lletres,
de poesia i del missatge dels mots.
Ens trobem davant de l’absurd, l’absurd d’una
convivència complicada. Els carrers pacífics i melancòlics del tranquil Barri
Gòtic, que ofereixen aquells espais de pau i de serenor, on el pintor, el
poeta, l’escriptor i el fotògraf, caminen pausadament per copsar i expressar en
la seva obra tots els petits instants plens de llum, de color, de vida i de
pau. En quests mateixos carrers si, es barregen drogoaddictes, delinqüents i assassins.
Maleïda i difícil convivència en els plàcids
carrers del barri Gòtic, la bicicleta, els drogoaddictes, els assassins, el
poeta, la mort.
Salvador, quanta gent s’hagués volgut posar al teu
lloc perquè no te ànsies de viure, i li sembla que la seva vida no va enlloc. I tu, justament tu, que emanaves i
transmeties una profunda força dels mots plens de llum, que volien omplir de
claror tots els racons de les grans i petites ciutats, expressant ben fort i
ben alt, aquest desmesurat sentit de viure el profund alè de l’amor.
Agafarem els teus mots i els llençarem per sobre
les taulades, per fer sentir el mes profund del teu cor, perquè no els oblidem mai
ni nosaltres ni els nostres fills, ni els fills dels nostres fills…..