13 de setembre de 2011
Sense categoria
0 comentaris

UN VENT DE PARAULES AMARADES DE GRÀCIA

Quan he acabat de llegit aquest editorial de l’amic Vicent Partal he tengut un atac d’eufòria, he sentit la joia de coincidir fil per randa amb unes idees, amb una pràctica, amb una història, amb un avui mateix. Amb d’altres paraules més planeres aquest matí li havia comentat a una amiga idees semblants quan ella —cansada, decebuda, esgotada d’haver de lluitar per les mateixes coses— em deia que no havíem avançat ni una passa. Ca barret, moneta! Hem anat a tota. No veus que la independència està just suquí? Ella somreia amb una certa ironia. Quants d’independestistes coneixies fa deu anys. I tu mateixa, no eres confederal i lluitaves per ser lliures dins Espanya i ara ets d’Esquerra Republicana? Hem avançat a les totes. I ara li he enviat aquestes retxes fetes amb els dits rosats de l’alba d’un pensament lúcid, i ella m’ha donat les gràcies!

No som on érem: ja som lluny

13.09.2011

Vaig
a la concentració davant la casa de la vila. I en acabar un lector, que
va acompanyat de dos fills menuts, em diu que li fa molta ràbia haver
d’anar a aquests actes perquè el seu pare ja l’hi feia anar, a ell, i
ara ell hi fa anar els seus fills. ‘No hem avançat gens’, em diu. ‘I
ara!’, li responc. De cap manera no som allà on érem. Hem avançat tant
que la llibertat és tangible per primera vegada des de la proclamació de
la república. I això no és poc.

L’entenc, tanmateix. Fa mandra haver de moure’s encara per coses que
ja reivindicàvem fa trenta anys. No tan solament la llengua i l’escola.
El tren entre València i Barcelona d’amplada europea. O poder veure
TV3. O uns serveis d’ensenyament i de sanitat públics de qualitat. O…

Però aquesta mandra comprensible no ens ha de fer oblidar que aquest
país, encara no imparable, ja no és el país que els anys vuitanta i
noranta se sentia còmode amb si mateix, formant part de l’Espanya
moderna. i més o menys plural, del felipisme. O el país que,
il·lusionat, parlava, els sentanta, cada vegada més, de la ‘fraternitat
dels pobles d’Espanya’ i cada vegada menys del dret d’autodeterminació.

Dècades d’esforç espanyol per fer-nos sentir com a casa s’han
ensorrat en un parell d’anys com a molt. I ara, amb una naturalitat
sorprenent, el país va assumint, cos a cos, mirada a mirada, que la
independència és el pas que cal fer. I això és anar molt lluny. I ja hi
hem arribat ja. Hi som.

A mi, em desconcerta l’esforç que fan molts polítics, cada vegada
que hi parles, per dir-te que en realitat encara no estem preparats.
Darrerament fins i tot és impressionant la nòmina de polítics
independentistes que repeteixen aquesta lletania. I què voleu que us
diga? Jo l’hi veig, preparat, llest i disposat. Hi insistesc: per
primera vegada des de l’any 1936, si es donen les circumstàncies
propícies, tenim motius per a pensar que podríem esdevenir, ni que siga
al Principat, un nou estat europeu. I això és anar molt lluny. I ja hi
hem arribat. Hi som.

Hi ha un llibre que sé que mai no podré escriure. He viscut com a
periodista molts processos d’independència i he après algunes coses
concretes sobre la manera com passen. M’agradaria de tenir temps i calma
per a poder-les explicar en uns quants centenars de pàgines, però m’he
de conformar amb fórmules com la que diré ara ara: crec que mai no he
vist arribar la independència d’un país de la manera que els seus
independentistes l’havien planificada. Però la cosa important és que,
quan l’oportunitat s’ha presentat, no l’han deixada escapar perquè
sabien, n’eren ben conscients, que aquella, exactament aquella, era la
solució.

I és aquesta consciència que el país, una part suficient del país, ja té. I això és haver anat molt lluny.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!