LEONARD COHEN, UNA VEU QUE
FA COMPANYIA
PREMI PRÍNCEP D’ATURIES.
Escolt “I’m Your Man” i aquesta veu coheniana —fonda, vellutada, pertorbadora,
metamòrfica, indefinible, plena de calideses sobtades i trencaments finíssims,
feta amb carn de llenguatges— m’entra per tots els forats del cos i em sedueix
com sempre. Tenc una gran alegria perquè el Premi Príncep d’Asturies farà que
aquest poeta i cantant sigui més conegut encara entre àmplies capes de la
població i pugui fer arribar la pau i la guerra que duen les seves contarelles.
M’ha agradat mirar l’acta del jurat (generalement les actes són avorrides, però
entre línies diuen moltes de coses) i veure que donen el premi al poeta
quebequès, nat a Montreal: “per una obra literària que ha influït en tres
generacions de tot el món, a través de la creació d’un imaginari sentimental en
el qual la poesia i la música es fonen en un valor inalterable. El pas del
temps, les relacions amoroses, la tradició mística d’Orient i d’Occident i la
vida contada com una balada inacabable, configuren una obra identificada amb
uns moments de canvi decisiu a finals del segle XX i a començaments del segle
XXI.” Diuen ver aquestes paraules. I el bon al·lot de Leonard, quan li han
comunicat la notícia, ha tengut una frase d’agraïment ben lligada a la poesia.
Ha dit des de Nova York el 2 de juny: “estic molt agraït perquè m’han reconegut
els compatriotes de Machado i Lorca, i el meu amic Morente, i els incomparables
companys de la guitarra espanyola.” Tota una declaració de principis d’aquell
bergantell que va néixer l’any 1934 dins una família d’emigrants jueus, que des
de la seva infantesa va ser un gran lector i es llicencià en literatura a la
Universitat McGill, on va començar a escriure, per un cantó, i practicar la
música, per l’altre, amb The Buckskin Boys. El seu primer llibre, Let us compare mythologies, es un
conjunt de poemes escrits entre 1949 i 1954 en què l’amor, la religió i la
persecució dels jueus són els temes essencials. La influència de Federico García
Lorca es fa ben palesa en aquesta obra. I ara record una cançó, “Take This
Waltz”, que és un adaptació de “Pequeño vals vienés” de Federico. Sempre he
trobat que defineix aquest caràcter d’ermità laic i ben amorós de Leonard Cohen
el fet que hagués anàt els anys 60 a l’illa grega d’Hydra, on passà una llarga
temporada escrivint cançons, poemes i una novel·la dins una atmosfera clàssica
i bressolat per la remor de la Mediterrània. Crec que aquest esperit europeu es
reflecteix en tota la seva obra, tant literària com musical. El seu segon
llibre fou Spice-box of Earth (1961),
i la seva primera novel·la, The favourite
game (1963). A aquestes obres seguiran el poemari Flowers for
Hitler (1964), la novel·la, Beautiful
losers (1966), i les obres Parasites
of Heaven (1966), The energy of
slaves (1972), Book of mercy
(1984), Book of longing (2006). El
1967 a Nova York publica el seu primer disc, Songs of Leonard Cohen, que va ser un bum mundial, amb aquelles
cançons que tots ens aprenguérem de memòria, com la lletra esqueixada de “Suzanne”,
on conta la història d’una trobada amb Suzanne Veral, esposa de l’escultor
Armand Vaillancourt (Suzanne takes you
down to her place near the river / You can hear the boats go by / You can spend
the night beside her / And you
know that she’s half crazy / But that’s why you want to be there / And she
feeds you tea and oranges.) I a partir d’aquí no s’atura de donar-nos
cançons que es converteixen en la banda sonora dels joves dels anys 70 i 80: Songs From a Room (1969), i Songs of Love and Hate (1971). A les
festes salvatges, ingènues, apasionades i ben promíscues que feiem a la
Barcelona dels setenta, les cançons de Leonard Cohen sonaven entre lluites
antifranquistes, carregades dels grisos i nits d’amor amb molt de sexe, entre
les lliçons quotidianes d’una educació sentimental en què agafàvem les seves
lletres i músiques com a himnes de vida i de batalla. Live Songs (1973), New Skin
for the Old Ceremony (1974), Death of
Ladies’ Man (1977), Recent Songs
(1979) i Various Positions (1984),
s’acaramullaven a les nostres discoteques com les obres d’un germà gran que ens
il·luminava, ens consolava, ens encenia, ens acompanyava en els temps difícils
del pas de l’adolescència a l’edat adulta: ens férem grans amb Leonard Cohen, i
això és una cosa magnífica, perquè un poeta viu es convertia en un orientador
de les nostres vides. La cançó “Hallelujah” també l’he versionada amb els dos-cents
artistes famosos que ho feren. I’m Your
Man (1988), The Future (1992), Ten New Songs (2001), Dear Heather (2004) i Blue Alert (2006) són els àlbums que em
demostren la vitalitat creativa d’un poeta del nostre temps. L’any 2009, en una
d’aquestes gires mundials que ha fet de gran, va aterrar a Mallorca i el 9
d’agost en va oferir uns dels recitals més llargs i bells que hem viscut mai.
Gràcies, Leonard, i per molts d’anys!
Biel Mesquida
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!