JETLAGÓS SOM
VOLEM LLIBERTAT D’ONES I DE CERVELLS AL PAÍS VALENCIA!!!
Jetlagós som, però sa i estalvi i ple de nous panorames, noves amistats, nous llibres, noves experiències i una mala fi de novetats i llepolies, acab d’arribar a Mallorca, a casa després de pegar el bot damunt l’Atlàntida i canviar de dia el mateix dia (he perdut sis hores!!!).
Estic mort de son però vull fer dues lletres vitenques i d’autoafirmació plaguetera perquè aquests dos darrers dies l’activitat montrealenca ha estat tan intensa que no m’he pogut asseure davant l’ordinador amb aquell teclat que ja m’enamorava per embullat i misteriós.
I vull afegir-me, un més del vuitanta mil participants a la manifestació de València del 25 d’abril, que va tenir lloc el passat dissabte, cridant contra el PP, contra el PSOE, contra la misèria anticatalanista blavera, exigint llibertat d’ones i cantant amb tota la ràbia nova de trinca dins el camió al costat de l’amic i lluitador LLUÍS LLACH. I recitant amb ferotgia al costat de l’amiga Pepa López: Volem TV3 la televisió és nostra i la recuperarem!
Res, vet aquí el meu darrer conte escrit al Quebec (hotel Chateau L’Argoat de Mont-real).
FLAMA VIVA
Reinvent la meva vida a mesura
que escric. No ho podies entendre.
Deies que no deixaries que m’allunyàs del teu redol, que nomes allà estaria
protegida de les desgràcies del món. Volies ser la meva millor amiga, però jo
no ho desitjava de cap manera. Des de petita havia intentat crear aliances amb mon
pare, però ell no ho acceptava. Per a ell representava un perill perquè sabia que
era massa viva i descobriria que
hi havia altres dones a més a més de mumare, a més a més d’algunes obreres del
taller d’estores, a més a més d’Alícia, aquella amiga meva que em va contar que
mon pare era l’home que millor li havia donat llengua. Mumare era intel·ligent,
delicada, treballadora, pacient, indispensable i sobretot una teixidora exquisida,
talment una aranya. I amb aquella ambivalència que em feia por: les aranyes són
protectores dels seus petits, però també poder esdevenir agressives i
predadores. Encara tenc ben presents les frases que em feies brodar en aquells
draps que després emmarcaves i em col·locaves a les parets de la cambra: Sentir,
estimar, sofrir i morir és el destí de la vida de les dones. L’ànima és una
casa on habiten records i oblits. La filla ha d’estimar sempre el pare i la
mare. Hores i hores d’aquell punt de creueta amb fils de colors que no sempre
rebien el seu vistiplau, i que calia repetir les vegades que fos necessari per
arribar a la perfecció. Quan els
meus oncles Febrer moriren en accident de cotxe i el seu fill únic, en Jaume,
vingué a viure amb nosaltres vaig tenir un amic per contar-li tot allò que em
preocupava. I ens enamoràrem com dos beneits que creien que els pares no se’n
temerien. Mumare va ser la primera que va ensumar alguna cosa. Una jovençana
amarada d’infantesa i de ritus familiars es trobava cop en sec desperta per
l’amor i transfigurada. Havia descobert en mi l’audàcia de jutjar, la força de
refusar i la virtut d’afirmar. I aquella rara felicitat de dir que no. Mumare ho
va dir a mon pare i en Jaume va haver de partir cap a Barcelona per estudiar
administració d’empreses allotjat
a casa d’un parent llunyà. La distància no va resistir aquell fil invisible
que ens unia. Vaig plorar molt, i mumare em consolava dient que el matrimoni
entre cosins només podia dur males conseqüències. Fins i tot es necessita un
dispensa de Roma que és molt mala d’aconseguir. I els fills poden sortir
beneits o tocats del boll. N’hi ha exemples a voler. No l’escoltava, no la
podia escoltar i em vaig passar una bona temporada fent una feinada al taller i
escrivint d’amagat un llibre de contes en què la protagonista era l’absència.
No és gens bo de fer tallar el cordó umbilical, però vaig pensar tot un pla per
fer-ho a la desesperada. Tanmateix, la sobtada malaltia respiratòria de mumare
va fer que no pogués ni imaginar-me una fugida cap endavant. Em passava la
major part del temps a la clínica on es guaria de la pneumonia que va estar a
punt de matar-la, li llegia els seus llibres de pregàries, passava el rosari
cada vespre i, quan ja estava dormida, m’escapava gràcies a la complicitat de
n’Eugènia, una infermera, i feia llargues passejades a vorera de mar, un
exercici que em deixava retuda i tranquil·la. Quan tornava a la clínica n’Eugènia sempre tenia una estoneta
per estar amb mi. Llavors ens contavem les vides, i va ser així, a poc a poc,
en aquelles vetlades que de vegades s’allargaven fins a la matinada, com vaig
descobrir l’amor de n’Eugènia, la seva força per la tendresa, per la complicitat,
per la joia, per l’aventura. La primera nit que ens colgàrem no ens aturàvem de
riure, com dues nines petites. Sabia trobar tots els racons sensibles del meu
cos i em deixondia sensacions que no hauria cregut mai que era capaç de sentir.
Un dia m’escriví: una dona que ha rigut, ha passat gust. Tu ets el gust de la
meva vida. I començàrem una correspondència de petit bitllets amorosos que ens
donàvem d’amagat durant aquells dos mesos que encara vaig passar a la clínica.
La teva lletra m’alimentava, em donava forces, em feia veure les coses d’una
altra manera, m’exaltava, em convulsionava. Tenia totes les teves notes en una
carpeta blau marí que duia sempre damunt. Sabia que mumare, que havia
reviscolat, tornaria a saber no sé com que la seva filla única tornava a ser
feliç. Jo tampoc no volia dissimular-ho, ni fer-me la beata falsa. Pero
aquelles paraules teves no podien caure de cap manera en les seves mans. La
intensitat del nostre amor no l’havia de saber mai. Estava en tot moment en un
estat de percepció novel·lesca. Tornàrem a casa i vaig baixar la guàrdia.
Mumare em demanava si sortia amb qualcú perque trobava estrany que m’hagués
tornat a apuntar a classes d’anglès i de dibuix. La vaig enganar tan bé com
vaig saber. Tu, Eugènia, em deies que havíem d’anar a viure plegades, que ja no
era una nina, que no podia estar tot el sant dia aferrada a les faldes de
mumare. Però no m’hi veia amb cor. Pensava que encara em necessitava, que era
una dona vella i convalescent. Ara sé que no calia. Mumare ha cremat les teves
lletres vives, Eugènia. Mumare ha tengut el coratge de deixar-me damunt al
taula de la cambra la carpeta buida i aquell caramull de cendres calentes
encara. Sense cap avís. Per sorpresa. Com una assassina. Sense culpabilitat. Ha
fet un auto de fe i ha quedat tan xalesta. De les teves lletres ja no en queda
res. Res. Res. Res. Res. Res. I tu ho ets tot. Tot. Tot. Tot. Tot. He agafat la
maleta petita. Hi he posat un poc de roba i uns llibres. M’he vestit per sortir
de viatge. Un viatge cap al teu cos, Eugènia estimada. I he partit sense
miraments. Sense mirar enrere.
Biel Mesquida
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!