Plagueta de Bord

Poesia: una visió personal

Al principi hi havia la Paraula
Sant Joan 1:1

Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzó de les coses futures.
Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.
Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un mes de risc i crueltats variades.

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de malenconia.

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

És sempre la passió. A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.

 

***

 

Poesia catalana (personal i contemporània)

 

Pròleg

 

Després de cantar, és un dir,

la pubilla de l’Escala,

la hisendada de ses illes,

la joiera de ciutat vella fanga,

la bibliotecària…

 

Primera part

 

Temps era temps que l’Església manava,

com cal, la romana.

El prevere, però, va modernitzar-se:

en comptes de filar una casulla,

va viatjar i va enfilar-la, per defensar-se,

per les relacions dites públiques.

 

Ell és tota una història de la literatura

i, sovint, em pregunto si ens el mereixíem.

A més a més, nota a peu de i des de la Plana:

va cantar el cap-i-casal de Catalunya.

 

Van arribar, després de l’orgull d’església,

els prejudicis burgesos:

l’advocat va advocar a favor dels tràgics,

la literatura i el pensament germànic.

També ell va cantar el cap-i-casal de Catalunya.

 

No és una història de la literatura.

Sense ell, però, sense la butlla

de la paraula viva, potser

no tindríem una literatura.

 

Segona part

 

Entren el dandy i l’erudit:

Som, gairebé, als nostres dies.

Ai las, la història relativitza!

 

Per fi la corona d’Aragó

pot tenir fins i tot gegants de segona fila.

Benaurades muntanyes d’ametista!

 

L’un és un doll imparable,

sector autèntic,

que, com és natural, abraça,

diplomàtic, les terres foranes.

En comptes de cantar el cap-i-casal,

li toca la Bíblia i la retirada.

 

L’altre, més auster, més rajolí d’or,

es reclou en els llibres,

en la Mediterrània,

en la pràctica eliotiana.

Com al diplomàtic, però,

li toca arrecerar-se en una retirada,

Canta poc el cap-i-casal patri.

 

Contemporani de tots dos

com en una fleca,

un altre exerceix d’orfebre

passat per un Duchamp nostrat,

mentre recorda el seu amic

mig estibador del moll,

sant heterodox d’amoroses febrades.

 

(El cap i-casal

també ha estat una rosa de foc,

cal recordar-ho.)

 

Tercera part

 

Un vaixell retorna un retirat.

D’arribada, ell torna a cantar el cap-i-casal,

perquè té manta pràctica amb animalons,

i tan sols unes vacances pagades.

 

Un altre, encara, s’instal·la

una càtedra a casa.

Perquè, per a ell, la universitat

és tancada i barrada.

Torna, sense tornar-hi,

a “la” llengua.

Bets i guimels conviuen

amb el meister Eckhart,

i la retirada és en una estança.

 

Per foragitar, però, el perill del claustre,

apareix una figura meteòrica.

Ell diu que el món és ple de dones

i d’àlgebra i de fonemes.

 

En té prou amb sis anys.

En definitiva, encara que laic,

sap que Déu va crear el món en sis dies.

 

 

Epíleg

 

Ja fa setanta anys de tot

i són aleatòries les retirades.

Qui canta avui el cap-i-casal català?

Qui es defensa de la retirada?

Qui del servei i servitud pública i pagada?

Qui de la demòcrata enfilada?

 

***

 

L’estat de la poesia

 

 

Noble art n’han dit sempre,

avui empeltat de tics

d’una certa filosofia.

 

Enyoro Lowells i Borges i Cernudes

i Ribes i Carners de les meves ribes,

per més que arribessin tard a la meva vida.

 

Els sentiments? Sense variació:

Eros i Thànatos condicionen encara

garbuixos de fragments, de paraules.

 

Passos, petjades…

 

Són els anys? Són els meus

anys, gens desavesada

de la lírica més primfilada?

 

Temps ben incomprensibles…

 

El Cèsar d’avui

ni tan sols sap on són els seus colons,

ni les seves marques d’ampla geografia.

 

Tot és com si no fos,

i una feblesa s’escampa,

talment com una malaltia.