Plagueta de Bord

@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

Foscor
lluent. El pastor, l’amo en Julià Cremat, feia el darrer badall en el fons
d’aquell estable en què la cabra roja del seu ramat paria un cabridet tot blanc.
Quan pareix una cabra no ha de mester ajuda i a una dona quan infanta li calen
cinc dones com a mínim. Va ser així com va passar la feta a son Nouvell, la
posessió que el pare de na Rina Colomer, la meva dona, li havia deixat, i que
ella odiava perquè deia que havia estat comprada amb pagarés de sang i on jo
solia passar tots els caps de setmana en què ella partia amb les seves amigues
de viatge pel món. 

D’un conjunt de fosques sorgeix la claror, m’havia dit
aquell home que coneixia el cicle de les estacions, els noms dels niguls i de
les plantes, les malalties del ramat i els remeis, les èpoques de zel, de
prenys i de parir, les notes del flabiol i tot el bategar d’un cosmogonia
ancorada en un territori de l’avior. Aquell cabridet que batejares amb el nom
de Vit perquè tenia un bon marbre es va perdre del ramat quan tenia nou mesos.
El feres cercar per tot amb tanta de mala sort que el trobaren just davall el pi
centenari de Pradella, que feia poc s’havia cremat amb un llamp forcat de
tempesta. Els mateixos llenyataires que havien tomat l’arbre i amb les estelles
havien preparat un fogueró que es va encendre a la plaça de l’ajuntament de
Salern per les festes de sant Antoni foren els que l’enterraren. Quan vaig
contar totes aquelles coincidències a na Rina em va dir amb el millor dels seus
somriures rere els llavis plens de rouge Dior número 17 que m’havia tornat un
pagès vellardo i que ella s’havia casat amb un banquer marxós, que qualsevol
dia faria vendre son Nouvell i em tancaria a la casa de la urbanització Forest
and Islands on tot era net, fet a mida, confortable i excitant comparat amb
aquell casalot foraviler vell, resclosit amb mobles corcats i pudor
d’animaleria i d’humitat. Mentre em parlava d’aquella manera odiosa, na Rina no
s’aturava de raspallar-se la llarga cabellera d’un ros quasi blanc i el meu cap
imaginava una pistola de fum que la fes desaparèixer de la meva vista i se’n
dugués la seva veu cridanera cap a un confí molt llunyà. Per això quan li vaig
sentir dir que amb na Nora, na Sally i na Cristina partien cap a Londres de
rebaixes vaig fer un alè i vaig sentir una gegantina detonació que destruïa la vella
Terra i la retornava a l’estat de nebulosa sense paràsits ni malalties. Aquell
despatx de vidre que surava damunt la badia de Palma podria ser un estora de
les mil i una nits i era una cova d’Alí Babà i els quaranta lladres. Estic
oiat. Només m’agradaria fugir, no haver de rebre els sis o set empresaris que
na Mary m’ha col·locat a l’agenda i, sobretot, no haver d’anar, precisament
avui horabaixa que na Rina parteix, a la inauguració d’aquesta exposició d’un
fotògraf que el banc ha patrocinat a la galeria Blue Trophy, on na Belinda em
farà conèixer una mal fi de gent que no m’interessa gens i no podré partir cap a
son Nouvell fins a la mala hora. Mirava molt distret, lluny de les paraules amb
què aquell home rere la taula de despatx m’explicava les necessitats monetàries
de la seva empresa  hotelera,
aquells homoniqueus que es passejaven pels carrers com a  formiguetes i tot em semblava irrisori
i irreal: els problemes econòmics que em contaven i la devastació moral de la
meva vida. Tot el món perdia la dimensió humana per quedar reduït a una simple
interlocució zoològica. Vaig suspendre tres entrevistes per motius de salut i
em vaig tancar a ca nostra fins que na Belinda em va telefonar perquè arribàs
d’hora a la inauguració. Sort que hi vaig anar perquè dins aquelles gran sales
d’un casalot antic del barri de la Seu, convertit en centre d’exposicions on hi
havia els immensos retrats en un fastuós blanc i negre de dones que esguardaven
—m’agradava aquest verb que no coneixia i que el jove fotògraf em va repetir
moltes de vegades— des d’un ampit de finestra els paisatges de moltes ciutats
del Planeta, vaig descobrir una mirada inquietant i intensa, —Bet, Bet, els
teus ulls avantsala d’un nom que només vaig saber molt més tard—, que va fondre
molt de temps les seves ninetes amb les meves. Els ulls tenen el suprem poder
d’unir. Vaig sortir tan euforitzat d’aquell contacte que quan vaig tenir un
moment per escapar-me del seguici del trull inaugural vaig dir a cau d’orella a
aquella dona vestida de beix: m’agradaria quedar citat amb tu d’aquí a una hora
al bar Varadero. Encara em faig creus. D’on surt el valor, Rina? D’on creus que
surt? Ella no va contestar res però tot el seu cos va ser una resposta. Aquells
ulls havien encegat els meus i l’empremta d’aquella mirada em feia tremolar.
Després sabria d’altres qualitats: aquells ulls transformaven en clar el que
era fosc, en bell el que era lleig. La complexitat dels sentits dels mots
sempre m’ha fascinat, però quan pensava allò que havia de dir a aquella
desconeguda que sense motar m’havia fet caure en unes xarxes invisibles,
m’atuïa, com si m’hagués rendit abans de la batalla, com si hagués entregat les
meves armes abans del combat. Vaig haver de fer moltes de maniobres d’excusa
amb na Belinda per intentar escapolir-me d’aquell sopar en què ella em deia que
era l’amfitrió. He vist que parlaves amb na Bet, em digué com si no res quan
discutíem. La coneixies? Vaig fer el beneit i li vaig dir que no sabia a qui es
podia referir. Havia tengut algunes converses amb diverses persones, però no
n’hi havia cap amb aquest nom tan bíblic. Na Bet és israeliana i és casada amb en
Rafel Rodés, que és un dels teus economistes més brillants, si no ho record
malament. Allò em va intraquil·litzar molt. Na Belinda m’havia filmat durant
tota la nit i ara m’estrenyia quan més ganes tenia de partir. Recordava que en Rodés
s’havia casat ja feia temps, però ni havia anat a les noces, ni havia coincidit
mai amb la seva dona. Estava intrigat. El sopar va ser llarg, tediós, avorrit i
va durar més de dues hores. Vaig partir a l’escapada excusant-me amb una
migranya forta. Ella m’esperava al Varadero i jo estava empegueït com una mala
cosa. Per què li vaig explicar que nomia David Femenias i feia feina de
comptable en un hotel? Ella em va dir que nomia Bet i que era casada, no gaire,
o bé que era casada però no morta, no me’n record gaire perquè no era jo en
aquell moment, o bé era jo com no ho havia estat mai, ja et dic que no me’n
record gaire. Per què aquella irradiació del seu cos em donava una passió
destructora com si necessitàs convertir-la en la meva víctima, com si fos un
botxí? Li ho vaig intentar explicar mentre pensava en en Rodés i intentava
allunyar-lo d’aquells ulls melats que em guspirejaven dins els meus. La mar
feia ones i els esquitxos tacaven els vidres del bar. Aquella nit record na Bet
contra els vidres enrevoltada de sabonera com una Venus. No va ser fins al cap
de dos dies que ella em va dir que el seu home havia partit de viatge de feina
i que acceptava que la convidàs a l’hotel. M’hi vaig registrar amb el nom de Julià
Cremat, el pastor del ramat. Ella, després d’entregar-se d’una manera que em
semblà molt freda, molt lúcida i quasi mecànica, em va dir que amb el seu home
era frígida. Aquella nit era la primera vegada després de molt de temps que
sentia qualque cosa que no fos oi. És com si m’hagués perdut davant els meus
propis ulls. Hi havia un aire deshumanitzat en l’espai que ens acollia, en els
nostres gestos, en la seva manera de fumar, en les preguntes que em feia, en
les històries que em contava: ahir vaig seguir una dona que duia un vestit
jaqueta com el meu, va entrar en una pastisseria i va comprar bombons, jo hi vaig
entrar darrere i vaig comprar la mateixa casta de bombons. Les informacions de
la borsa que estudia el meu home no tenen gens de sentit. Em volia fer creure
que certs principis del capitalisme eren revelacions divines, que la nostra
existència depenia del mercats financers, que tot això produiria una societat
equitativa: mentida, li vaig contestar, la crisi ens mostra que aquestes
històries que ens conten no cal considerar-les com a doblers de bon de veres.
Aquest bolla que explota no és més que un flop. El poder modern és molt a prop
de la narració. Córrer i robar són el mateix. Quedava embambat amb aquells
discursos embullats, amb els teus deliris errívols. M’anomenaves el meu seductor
mormolador. Estava segur que sabies que tot allò que et contava de la meva
feina, de la meva dona que feia de modista, dels meus dos fills bessons que em
donaven molts de maldecaps, era mentida. Quan em digueres que estaves
embarassada i que el nin era meu ho vaig creure. El necessitava. El volia. Vaig
enviar en Rodés al Líban. Era un feina d’inversió molt difícil i perillosa, però
ell acceptà el repte sense oposar-hi gens de resistència. Tu no em feres cap
comentari. Quan als quinze dies em digueres que eres una dona lliure i que et
podies casar amb mi, jo ja havia arreglat el divorci amb na Rina i m’havia
quedat amb la possessió de son Nouvell. Seria la casa familiar de la nostra refeta
ascendència.

[Aquest text va ser publicat al suplement “La almudaina” del Diario de Mallorca el passat dia 17 de gener de MMXI]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!