Les marques de John Coltrane em guien cap al fum
una paraula alada em surt de la punta de la llengua
només sé obrir les portes de la percepció a empentes
i enyorar la llum abissal que vessa dels teus porus
cerc a les fosques orientat pels noms de tu i de mi
sense saber que els únics martells que em forgen
van eixint de les voltes del teu cos quan ens nuam
essencial és aquest baf com una bruíxola que em diu
on s’envola l’espígol i el romaní i l’herbasana i el llor
i s’obren i tanquen les parpelles del perfum que estim
on aniré a viure-te quan arribi el temps de l’exactesa
No passis pena del temps on he covat engrunes de fragància
el vent dirà que s’ha amarat d’olors i en grinyolarà les fams
mullarà de licors aquest cos teu ardent on és fàcil de perdre’s
No marfonguis ni tastis l’arena on ens remolcàrem de plaers
bastarà esventar bàlsams i essències per descobrir l’albada
aquells besos robats que estoig entre veles tibants i cornets
garbellant la remor del món que torna a néixer
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
un escrit sense comes, em dóna una sensació d’ofec!
A tu no et passa?
A mi si. No ser quan em toca agafar l’aire…
Una de MÁldon.