Plagueta de Bord

L’obra de Biel Mesquida (1947) és literatura
frenètica, apassionant, torbadora, lletra alterada, text que fa que les coses
siguin altres que no eren abans, perquè ens muda, ens trasbalsa. I és en aquest
paisatge remogut on som més conscients d’una escriptura decapant que no
mixtifica i deixa veure allò que amaga la pell morta dels mots. Mai per mai
converteix l’agitació en consigna, sempre des d’una estètica de la resistència
a la convenció, a tot quant fa olor de doctrina i que desconsidera qualsevol
afany de convertir-se en mot d’ordre.

Foto: John Stewart

Fins i tot la polèmica, la crítica i una
mena d’estètica del refus i del blasme en la seva obra assagen aquest decapatge
i deixen a la vista, en l’aire, la carn viva de les paraules i de les coses. I
tanmateix són molts aquells que no han gosat mai anar més enllà de la
superfície agitada d’aquesta efervescència. El cerquen en aquesta bellugadissa,
sense advertir que allò que pertorba la seva literatura són els fonaments. Però
quan l’han volgut fixar, convertir-lo en el seu clixé o l’han llegit com un
simple discurs aparatós i espectacular, ell sempre s’ha escapat per la tangent,
el seu hàbitat natural, en aquesta oscil·lació permanent del mot inquiet.
Aquesta és la seva avantguarda. No
oblidis que no escric res que sigui segur, diu un dels protagonistes de les
històries d’Els detalls del món. Quan afirma, encara demana, que és el que sol fer la gran literatura.
L’obra de Mesquida és un laboratori on és possible fer-se preguntes enmig del
brogit del temps, i això és el seu treball de camp, lletra escrita en el lloc
mateix de l’aiguabarreig, fruïció de l’escriptura que s’exposa a la realitat
més fluïda, de manera compulsiva, al vertigen més esmunyedís. Fa veure allò que
no és mostrador, allò que ens passa per alt si no anam vius. El traficant de
llenguatges s’arrisca, magmàtic i magnètic, en la crosta falsa i mel·líflua de
la realitat, com un antisèptic, lletra oxigenada que mostra el borbolleig de
l’instant. En un estat permanent d’estrangeria. Ni això, ni allò, sinó mutació
i capgirell constant. Prendre una cosa per una altra: allò que fa la
mal·leabilitat extrema de la seva prosa i dels seus versos en aquesta manera
d’anar a la seva i amb l’ànsia de copsar el món i la bolla en plena agitació. I
això és ben detectable des de l’obra que s’ha instituït com a text fundacional
del corpus mesquidià, L’adolescent de sal,
fins a les pràctiques ambigües, artefactes entre la crònica periodística i una
mena de novel·la urgent, dels seus darrers llibres.

S’ha insistit, per
ventura massa, en la filiació textualista vinculada al grup Tel-Quel de L’adolescent de sal per la seva estructura difusa i dissolvent, en
un afany de fixar-la en les pràctiques avantguardistes dels anys setanta. També
han volgut trobar-li vincles amb la novel·la d’aprenentatge, quan el text és
més una proposta d’autodissolució magmàtica, per desfer lligams a través de la
figura del renegat decebut i recalcitrant que no vol madurar ni ocupar el seu
lloc. Una crida a deslliurar-se del gregarisme del seu temps, en un afany de
desfigurar-se i desencaixar. Parlam d’un cant a la deformació, no de la  bildunsgroman
de l’època, que convoca l’afany de desaparellar-se. I aquesta insubmissió es
declina a partir del perfil del protagonista irreverent que esgarra el camí a
consciència. Fa servir la pornografia verbal i corporal i s’enginya l’erotisme
i la celebració del cos com una de les formes més fresques d’obrir finestres a
l’ambient resclosit del franquisme. Algun dia haurem de llegir Self-Service i Puta-Marèss(Ahí) en aquesta
trajectòria de disgregació que provava de desmantellar-se, esgotar-se fins a
tocar perillosament l’afàsia de la seva pròpia hegemonia fundacional i que
l’havia col·locat en una peanya avantguardista. La seva radicalitat consisteix
en aquest no deixar-se convertir en fetitxe ni de les pròpies exaltacions
textualistes, fins i tot quan prova vies que ara mateix s’encalcen des de les
propostes de la postproducció i l’art col·laboratiu. Una permanent estètica de
la migració a la recerca de la pròpia inestabilitat, fugar-se de les maneres
pròpies, fer-se lluny del narcisisme que li reclamen aquells que el volen com
una versió catalana del telquelisme. Desestabilitzar-se a la recerca de la seva
pròpia eclipsi, posar-se permanentment en crisi i estar contínuament en obres,
buidar-se. Era la seva manera de prendre portal (i la de Quim Monzó, d’altra
banda) i d’escapar-se dels artefactes previsibles que els reclamava la tropa.
Això sí, al bell mig de grans focs d’artifici d’aquells que han incendiat la
seva pròpia obra, en un final de partida beckettià.

De fet, cap als anys
vuitanta comença un període de recerca des de l’única certesa de saber que en
la seva obra no hi havia res definitiu i a partir de l’ànsia de reinventar-se
des d’un procés que ha implicat desarmar-se i que juga de manera arriscada amb
la fragilitat, la fallida i aquest procés d’esfondrament que el pinta al bell
mig del vertigen de la desarticulació. D’aquest procés de dispersió erràtica i
de metamorfosi enriquidores, en sabem allò que ha surat en obra a la vista.
Sobretot poesia (Notes de temps i viceversa i la publicació
d’un text  poètic que venia i
corria d’enrere, El bell país on els
homes desitgen els homes), una traducció (Incidents, de Roland Barthes) a més de les col·laboracions a la
premsa. I d’aquest mateix transcurs de desfeta i de distorsió del fervor als
grans mots, de la recerca crítica permanent dels llenguatges de la pràctica literària
més desobedient, en surt la renovació de la seva obra dels anys noranta.

Sense deixar de banda la
recerca poètica que li sol servir de veritable cavall de força d’aquesta mena
de work in progress permanent que és
el corpus mesquidià, publica Doi
(1990), on explora des d’una posició vaivera les possibilitats de la narrativa
breu, però no com un intent d’ensenyorir-se d’un model o de retornar a fórmules
tradicionals, sinó com la manera de posar-les a prova, inclement,
experimentar-les des de la dissidència i fins a l’extenuació, com qui escriu al
marge, passavolant, sense cap prevenció davant allò que és eventual, fugaç, ni
enlluernat per l’ambició de diligència genèrica. Ans al contrari, provar sempre
d’empeltar formes literàries, d’adulterar-les, en un intent de furgar en la
disparitat més fecunda, sempre temptejant en un esforç literari que mai per mai
deixa de ser excepcional en la seva manera de perseguir l’alt rendiment de ser
provatura, sempre exercici d’un que s’entrena, fins i tot quan té l’aparença
superficial d’un retorn a pautes més clàssiques. Això mateix farà amb la
novel·la en les obres que publica als anys noranta: Excelsior o el temps escrit i Vertígens.
Sempre transgenèric, sempre en un procés de revisió de la tradició literària i
de les pròpies troballes sense caure en la poltrona de l’obra feta. De fet
molts esperen la “pròxima novel·la” sense adonar-se  que ha fet via cap a altres verals literaris. Reciclatge,
resignificació textual, del diari al llibre, els textos que publica al Diario de Mallorca o al seu blog després
compareixen en els llibres T’estim a tu,
Els detalls del món i Acrollam, per tal de fer el retaule del
paisatge de la dispersió contemporània i les runes quotidianes a partir del
panorama insular. Retalls instantanis que absorbeixen el món saturat,
sobrecarregat, sense articular, de la congestió del present i dir a través d’aquesta
lletra liminar i arxipelàgica, a través d’aquesta escriptura d’evacuació, el
món soluble del simulacre contemporani. I per això parteix de les illes,
veritable laboratori de les formes liquades de la vida actual, entre
l’exigüitat resistent i la mundialització, que reverbera entre l’espai local i
el global. I escriu des de la inestabilitat d’aquest espai eventual i mutant
que ja només és esdeveniment espectacular i volàtil, però també des de la
precarietat del sistema literari en el panorama de les audiències. Per aquest
motiu, moltes de les seves històries s’escenifiquen com a col·lapse, accident,
urgència i ruptura, entre la crònica i la ficció.

Però també és en la
poesia on Mesquida s’esmola en la tenacitat viscosa del llibre dels fets a la
recerca de la sublimitat i la lleugeresa de les paraules alades de què parlava
Homer. Només cal llegir Com passes
d’ocell  a l’aire (2004) o Esmolar la garrova (2010) per tal de
percebre aquesta vehemència d’exercir-se en el mot sense amarres que pasta en
la disparitat, en el poema com un insecte en l’ambre de la vida. I és en poesia
que l’autor oreja la veu entre el respir i la conspiració, escriptura sempre al
descobert, i  s’alça en el deliri
d’exactitud de ser filigrana de la llengua més viva i indomable.

Més enllà de
l’orfebreria lingüítica, que li han alabat amb motiu, més enllà d’aplaudir
l’obra de Mesquida des de la pura gestualitat verbal, cal considerar la seva
escriptura com una de les propostes narratives més arriscades del panorama
literari català actual.

[I un poema de Sebastià Perelló que va amb la foto de John Stewart]

L’estenedor

El poema també com a descortesia, esquiu.
On no t’espera ningú.
La veu eclipsada.
Allò que no som.
Allò que no volem.
Aquest refús. Els mots
com un cel tapat de boires,
gris de caure.
L’ombra del temps.
Roba estesa a la intempèrie.
Roba de batalla.
Orejar allò que no és mostrador,
i fer pedaços.
Paraules que no han de motar,
perquè és al ras on diuen allò
que no vol sentir ningú.
I ja ets el desert, el mar,
ets el secret.
I no poder escampar la vista.

[MOLTES DE GRÀCIES, SEBASTIÀ]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!