Plagueta de Bord

Que és
de llarg el camí de la vida!, potser ho va dir sense admiració amb una veu
fluixa i tremolosa, potser el moix, en Lingo, va meular just llavors i em vaig
inventar una part d’aquelles paraules terminals.

[L’ombre d’une ombre de Mateu Coll]

Ell, mon pare, ocupava un
espai infinit. Sé que vaig tenir un moment de pànic i el cor se’m va posar a
bategar a les totes. No li podia demostrar el meu esverament. No li podia dir
que era com si en aquelles paraules que quasi no havia volgut sentir hi hagués
alguna cosa amagada que es revelava i lentament s’obria a la paret una porta
que no esperava, alguna cosa que no tenia resposta i que havia perseguit tota
la seva existència. Per què sempre era una nina que intenta impressionar el seu
pare? Per què sempre era una nina que sabia que quan més feia més content el
posava? Potser va ser la seva música l’únic camí que vaig entendre. Mumare i
ell sempre discutien per qualsevol detall. Ella era autoritària i rígida i
només em parlava de deure i de sacrifici. Ell era sensual, volador i divertit i
m’ensenyava a sentir, a observar, a pensar, a simpatitzar, a estimar, a
somniar. Quan ells dos ja s’havien barallat molta d’estona i ella li havia dit
coses terribles i ell havia callat molt, el veia que anava cap al gabinet del
piano i partia correntsos darrere ell. Quan mon pare posava els dits sobre les
tecles naixien els sons amarats de les harmonies dels acords com bimbolles de
joia polícromes que m’entraven per tot els cos i queia cop en sec en un èxtasi
i rere aquest èxtasi hi havia algun sentiment difícil d’explicar: un gorg, un
illot, un territori en què tu i jo bastíem plegats una alegria inacabable.  Pare, m’ensenyares aquest jo sensorial
amb aquelles audicions que alimentaven la meva vida. I quan la mare no hi era
aprofitàvem per fer unes sessions de fotografia al jardí. Allò eren
experiències sensuals i cerebrals alhora, en què mon pare em feia imitar poses
de figures de la història de l’art: de vegades era una verge murillesca tota
vestida de blaus clars amb un bonjesús damunt els genolls, d’altres era una
primavera boticceliana nua amb els cabells amollats sortint del safareig,
d’altres era una nimfa lewiscarroliana dins el bosquet tan fràgil, graciosa i
efímera com una crisàlide. I mentre em feia fotos m’ensenyava els caminois dels
tactes i em llegia poemes. Deixa fer ta mare, em deia fluixet a l’orella, vull
que aprenguis a comunicar amb la terra i no amb el cel. I la terra eren els
llibres que sempre m’envoltaven, els plers de llegir i d’escriure les coses més
senzilles que vivia, el pas d’aquells dies de la infantesa i l’adolescència.
Tu, pare, m’ensenyares allò que seria la recerca única de la meva vida:
l’incandescència permanent. Transmetre, transcendir, transformar, transfigurar,
transtornar, petita meva, em deia mon pare, per què estàs enamorada del prefix
trans? I jo em quedava embambada mirant les seves mans que acabaven de tocar al
piano unes notes que m’havien calfredat un altre cop, com si hagués rebut una
transfusió de sang gelada. Aquell era el gust de la transgressió.  Però un dia em deixares amb les
paraules justes: ja ets gran. No puc suportar pus ta mare. M’ha sortit un bon
contracte a Nova York. Partesc. Vaig saber que jo ja era moltes de dones. Que
sabia multiplicar-me per sobreviure. El mot somniar es va convertir en la
practica del meu dolor. M’havies ensenyat la set de conèixer, la disponibilitat
per les coses desconegudes, el desig d’expansió, la curiositat inacabable. I la
dona trencada que sap trobar la bellesa de la serenitat quan li han arrabassat
mitja vida va ser la que vaig viure aquell primer any sense tu. Tot arriba al
mateix temps: l’amor d’en Richard, el descobriment de l’aventura del viatge,
tan semblant al de l’escriptura, el coneixement que els sentiments enfonsen les
arrels dins la carn. Anàrem a Nàpols i vaig sentir els crepuscles càlids i
tremolosos, embriagadors vora el Vesuvi, en aquella Pompeia tapada de cendres. Vaig
trobar la meva pàtria física en aquella caseta devora els farallons de Capri,
on nedàvem en uns blaus espessos com de tinta xinesa i, sobretot, en aquell cos
d’en Richard que celebrava sempre seguit les festes del sexe i de l’amor. Vaig
aprendre que aquella novel·la que quan l’escrivia em doblava, em triplicava el
fet de viure, m’acostava amb l’enyor al teu record, pare. Per què m’acabes de
dir, pare, que la mort no és altra cosa que la privació de sensacions? Per què
m’has dit que tregui la cadira de rodes a la terrassa quan fa un dia gris plom
i un aire fred que et pot tombar amb un no-res? Fa massa fred, no vull que et
constipis. Ja saps que no ets un nin, et dic amb aquella rialla que tu saps que
és un poc postissa i que sembla que em recrimines. Vull sortir defora,
repeteixes com si et faltàs l’aire. Crec que de cada vegada més m’estàs perdent
el respecte. El metge em va dir que no t’havia de fer la quantra, que si volies
fumar un cigarret te l’havia de donar, que si em demanaves un poc de whisky te
l’havia de servir, que si volies tocar el piano t’havia d’acompanyar davant les
tecles encara que els dits teus ja eren morts i no podien prémer aquelles dents
blanques i negres que havien estat tota la teva vida. He empès a poc a poc la
cadira de rodes fins a les gran vidrieres d’aquest àtic on vivim tu i jo des de
fa tres mesos, des que em cridares de l’hospital estant i em digueres: em pots
girar les pàgines de la darrera partitura? Els metges t’havien dit que allò era
el final i només desitjaves que fos jo la teva curadora. Com et podia negar
allò que tu m’havies ensenyat? El nostre encontre va ser per a mi com un
despertar. Els darrers temps vivia en hibernació, dormida entre els diversos
papers que realitzava quasi sense esma: estimar, escriure, decorar cases,
dibuixar vestits, flirtejar, adorar sense descans les metamorfosis. Trobar-te
de bell nou, pare, em va demostrar que tu eres més real que jo, més humà, amb
els peus més ben falcats en terra. He obert d’ampit en ample els vitralls, t’he
col·locat bé la bufanda i el capell i per aquella petita rampa t’he tret al
defora. La teva fesomia ha reviscolat com si entràs en una vida nova. El sol es
ponia dins el mar i tots els núvols, vermellosos, ocres, foscs, tenien un
aspecte hemorràgic. Això és Pasqua! Has dit mentre aixecaves els braços en un
gest que em feies quan de petita em llençaves enlaire. M’he posat a cantar-te
un vouverivou molt fluixet a l’orella. Et sentia  tan a prop, tu i jo, plegats amb la fosca que s’acostava per
camins de bellesa insondable. Hem estat així, pare, molt de temps. Hi havia una
calidesa llarga, benèfica i estranya, com d’un xaloc que hagués sortit de nosaltres
mateixos. Després he sentit que no bategaves. Després he vist que tenies els
ulls oberts plens de negranit, després he sabut que havies partit entre els
meus braços. D’això fa una setmana. Fa una setmana que et tenc aquí al meu costat:
tu i jo sols. El metge m’ha cridat i li he dit que estaves millor. He pensat
molt en una frase teva: Perquè el plaer és purità cal que l’art sia obscè. Ob-scaena: l’art ens posa davant
l’escena. No sé quan avisaré, pare, ets la meva font de joia, no és raonable
aprofitar-ho?
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el 31 d’octubre de MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!