Plagueta de Bord

VEREMA

Por mis palabras y canciones
podrían quererme los muchachos:
canto, es verdad, con cierta gracia
y sé decir cosas amables.
Anacreont
Crec que va ser aquella foto del diari el detonador que despertà tota els meus records d’aquelles veremes de l’adolescència a ca el padrí de Santa Maria del Camí. A la foto en blanc i negre que il·lustrava un reportatge sobre els vins mallorquins hi havia un home d’una cinquantena d’anys i dos bergants jovencells dins un bóta tota plena de raïm, completament nuus. A l’esquerra hi havia l’home despullat amb tot el cos ple de taques negres de les peladures del grans de raïm aferrades a la pell, la mà dreta agafant-se a la bóta i l’esquerra dins aquell raïmer. Estava ben tombat cap endavant i li veien el pit, la panxa, un parrús ben negre i el començament de la pixa que estava tapada pel munteguer de grans. A la seva esquerra l’al·lot amb clenxa també estava amb les mans dins aquella massa de grans i el veien d’escorç. El tercer bergantell estava en posició quasi frontal. Tenia una cabellera llarga, negríssima i arrissada que li queia damunt el front com un d’aquells ragazzi di vita de Pasolini, el pit ombrejat on destacaven els mugrons grans amb una aurèola ben dibuixada i entremig d’un parrús ben negre, amb taques de peladures vora l’entrecuix, la pixa sencera sense circumcidar i els braços amb els braons marcats amb les dues mans amagades també dins aquella massa raïmera. Trepitjaven raïm a les totes!

[Pagesos descarregant la verema a la cooperativa de Falset. Fotografia de l’any 1952]
El cup de ca el padrí estava al corral. Els missatges buidaven les portadores plenes de raïms negres i blancs i rosats dins aquell safareig de pedra viva. Record que al sostre hi havia unes cordes. Quan ja estava ben ple de raïms els missatges es treien la roba dins les estables i sortien amb una espècia de calçons blancs fermats amb uns vencisos d’espart com si fossin eslips que els marcaven uns paquetarros immensos. Els meus cosins i jo entràvem dins el cup nuus. I aferrats a les cordes començàvem a repetir els mateixos gestos dels missatges: trepitjar els raïms amb tota l’ànima, aquells grans que ens omplien el cos de taques negres, blanques, roses i d’un gust de suc dolçós i enlairador. Record que no treia la vista dels cos robust i del paquet entre les cames de mestre Andreu, el missatge gran. Els seus calçons blancs s’anaven omplint de suc i agafaven un tons vinosos que a poc a poc dibuixaven la verga i els ous com si es transparentassin. El missatge gran tenia unes espatlles quadrades i una cintura molt marcada amb les venes que se li dibuixaven damunt els braons potents. Havia d’anar viu perquè si el mirava gaire començava a enravenar i jo sabia que aquella excitació calia amagar-la a tothom. Trepitjàvem hores i hores fins que quedàvem banyats de suc i de suor. El vespre estàvem esgotats, exhausts, morts.
Record que el darrer dia de la verema feia una calorada, una xafagor forta. Després d’acabar, de banyar-me dins un ribell i rentar-me amb aigua gelada de la cisterna vaig acompanyar mestre Andreu a donar menjar als muls dins les estables. Ell s’havia vestit sense rentar-se i pudia a raïm, a suor, a vida. Aquella olor m’excitava, m’entabanava, m’erectitzava. Dins les bellumes de l’estable la seva força m’atreia com un imant, com un precipici. Sense voler em vaig acostar amb les dues mans a la seva bragueta mentre tirava l’alfals als animals i la hi vaig fregar. Una revinglada de llàmpec amb ferí amb la duresa d’aquell marbre, d’aquella verga duríssima. Ell també com si no res es va fer fregadís amb el puny dret al meu entrecuix que estava enravenat a matar. Acabàrem rebolcant-nos dins el paller mentre ens devoràvem tota carn i pèl amb manades i dents. Ens arrabasàrem la roba i quedarem despullats com dos animals vigorosos i encesos: radiants. Record la seva llengua fèrtil i sàvia que em descobria i em trobava tots el racons, que els encenia  a les totes. Record que la meva mà el descapollava i la meva boca s’engolia l’aglà d’aquell vergam negrós fins a l’ofeg. Record com ell em menjava el forat del cul a besades salivenques. Record com jo li entrava per darrere a les seques.
Tot fou un començament de faules vencedores i acabàrem estormiats i rient com dos nins polissons molt, molt tard. Al final fèiem xxxxxsssst! xxxxxssst! xxxxxsssssst! Xiuxiuejàvem perquè no ens sentís ningú.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!