LA FORÇA DE LA VIDA
El
psiquiatre em recomanava sempre el mateix, fa trenta anys i busques, quan hi
anava empès per aquella al·lota nord-americana un poc enfollida i ben fresca, deliciosa,
Rain Ellis, que em va bressolar una temporada llarga en què estava ben fotut
per la coca i la ganduleria, sí, aquell inoblidable doctor Estrany em deia amb
cara afable i una veu vellutada que per aconseguir recuperar, si és que alguna vegada
l’havia tenguda, la meva serenitat mental calia que em fregàs sovint els ous
amb les dues mans amb sabó fluix. I ho feia, us ho assegur.
[Foto: Miquel Barceló a Vietri sul Mare l’any 1973 fent la pell ceràmica de la capella de la Seu de Mallorca d’Agustí Torres]
Na
Rain era una estudiant de classe alta que s’havia escapat del xiringuito
familiar amb platja privada de Santa Bárbara, al costat de Los Ángeles, per
conèixer la civilitzada Europa i havia caigut, per una carambola complicada de
la qual el seu gust per les llengües minoritàries i les ètnies rares eren uns
dels components essencials, dins el braços d’un aprenent d’escriptor català que
tenia una veneració per les pells de les al·lotes que encara no presentaven
gaires sutzures, s’oferien a les cerimònies enjogassades novelles i als
contactes carnals més arriscats. En fi, l’entremaliada nubilitat. Ja hi tornam
a ser. Des d’aquell vespre en què en Mateu Caminal, un músic que tocava la
trompeta quasi tan bé com en Chet Baker, me la va presentar a l’Indigo, aquella
cava de jazz plena de fum i de músiques encisadores que fou el meu despatx
tantes de nits de la meva joventut perduda l’atractiva sirena rossa californiana
i l’ós mallorquí no ens separàrem. En Mateu era misogin, nihilista, egocèntric
i malenconiós i tenia una forma de dir les coses que m’entusiasmava: mira,
Joan, dins la tristesa que hi ha pertot he trobat aquesta perla intacta. Rain,
darling, vés alerta amb aquest picador. En Mateu havia fundat el Black Season
Trio format per en Sebastià, un bateria ansiós i inspirat que de vegades em
feia de camell, i en Jordi, un contrabaix avesat als alcohols més ardents.
Recordar els encontres no ha estat mai el meu fort. Però la successió
d’esdeveniments de la nit que vaig conèixer na Rain Ellis em va quedar gravada
per la intensitat d’una melodia. Sempre he sabut que la música és el perfum que
es pot enfonsar més endins de l’esperit. I que fa reviure un mort. Les notes
estimades solen ser la més espasmòdica de les drogues. Aquell migdia —en
aquella època sempre m’aixecava sol alt— m’havia despertat boca-sec i no
m’havia aturat de beure gin amb gel per refrescar-me. Era l’únic que em calmava
aquell desfici de no poder escriure ni una lletra quan al diari ja m’havian
telefonat com de costum que esperaven el meu article amb urgència. Segur que el
vaig fer en dues estirades. Sé que el vespre em trobava ben romput com si
m’haguessin escapçat per dedins quan em vaig aficar la primera retxa dins
aquell lloc comú de l’Indigo que pudia amb tots els pixums del món.
Tot
m’anava malament en aquell temps, la novel·la, Rosa borda, estava aturada, la traducció de les Rêveries d’un promeneur solitaire de
l’amic Rousseau, abandonada, i només sobrevivia amb les cròniques del diari en
què intentava radiografiar la meva Palma i la seva gent rarenca, els fulgors,
les sordideses i, de passada, aprendre a conèixer-me un poc dins el garbuix
inconnex d’idees i projectes que em bullien pel cervell. Ara puc assegurar que
quan en Mateu, en Sebastià i en Jordi es llançaren a interpretar «You and the
night and the music» del gran Chet Baker vaig sentir que aquella dona que tenia
aferrada als llavis i que besava com si fos el darrer norai de la meva existència
seria una fita neta i inoblidable. Vaig saber que alguna cosa soscavava els
fonaments de la meva vida, esquerdava les meves seguretats i deixava a la vista
un desert moral espantós en què no hi havia cap possibilitat de salvació. Na
Rain degué veure tot allò i tot allò l’enamorà. Passàrem quinze dies dins el
llit amarats d’intensitats perverses fetes de jocs al·lucinatoris, de poemes
pornogràfics d’una sentimentalitat irrespirable, de festes carnals en el
llindar de l’abisme. I la banda sonora era «You and the night and the music»
per Chet, sobretot per Chet, i també per Tom Kirkpatrick i per Miles Davis.
Aquella música lenta fins a l’extenuació, amb un ritme que furga i escorcolla
tot allò que ha fet ull i una trompeta que persisteix en el miratge sensitiu,
que crea tot temps amb claredats hipnòtiques i ombreig abrupte mentre les
escombretes freguen tremoloses la pell del bombo, no ens abandonava mai. Era al
cel, empès fins la paret de l’enfront dels nervis, on els ulls i la cridera es
fan tot u i acabes sanglotant. Per això vaig pensar —pensar és un dir— en el
suïcidi com a continuació necessària. Ella no es volia aficar res. Jo anava
esnifat fins a les potes. Vaig escriure com un boig. La lletra havia esdevingut
un mitjà d’exaltació de l’existència, una manera de tornar més clar i més
intel·ligible el drama de la vida tot mesclat amb el fibló d’una curiositat
monstruosa, inquieta i quasi sempre plena de dolors. Era un tastador de verins
verbals. I ella, na Rain, un oasi. I jo només volia enterrar-me entre les seves
arenes àuries, dins les seves aigües corrents i entre les ombres d’aquell
perrús que es badava per engolir-me, entre els llavis d’aquell gorg on
m’acubava, dins el cercle fosc entre les seves natges, al lloc més negre de
l’excrement. Al cap d’un mes estava embarassada i volia tenir el fill. Aquella
dona m’havia posat en un destret. M’havia emmalaltit, m’havia descol·locat,
m’havia obligat per força major, m’havia fet xantatge, m’havia convertit en
pare, en son pare.
Per
què record tot això aquesta matinada de la primeria de tardor quan plou a les
totes damunt el sementer ressec i tot el mal que em menja per dedins supura
paraules que no duen enlloc. Tot torna, em deies, Mateu, ahir a la mala hora de
la nit, quan asseguts dins el bar on ja no hi ha trio de jazz, ni en Jordi
(perdut per la selva brasilenya), ni en Sebastià (mort de sida), havies posat
la melodia de Chet Baker al plat del tocata com si volguessis abeurar-te d’un
temps passat que només ens podia fer mal per la seva refulgència, el seu
encantament o la seva nostàlgia vírica. Ets allò que no té nom, et vaig dir
dins la llum blava de pedra tosca que feia que les ombres brillassin al
contrallum del nostres cossos desolats. Som una rèmora, em contestares, i vaig
pensar amb les móres dels esbarzers que collíem amb na Rain aquells dies que
fórem feliços, i m’he sentit material refractari, duna pura, sense cap
correntia de llàgrimes o espirejos de llàgrima per netejar-me de tanta de
brutor, de tants d’anys empestats sense remei. Des que ella va morir tu has
viscut al ras, m’amollares quan premies el play i la melodia de «You and the
night and the music» es posava de bell nou en marxa i em solcava com una verga
de llamp per les fondàries abissals on havia enterrat tota la meva por, tota la
meva covardia.
Des
que na Rain va morir per culpa meva en aquella clínica clandestina del carrer
del Socors vaig saber per sempre més qui som. Era això el que volies, Mateu?
M’he descartat bé? Estàs content? Torna linkar la melodia fins que el disc
esclati, fins que jo esclati, fins que esclatem tots plegats. Fins que la
trompeta m’ofegui. I posa’m un altre calvados per veure si la nafra calla un
poc.
Com
pot ser que un somni fugisser em demostri que vaig de buit, que ja puc partir
quan vulgui? Érem al bar, al bar vell i tronat d’en Mateu però més fosc, més
contrallumós, més blau. I en Mateu deia que érem dos fracassats. I jo li
contestava que no, que dins la nostra feina havíem fabricat una esterilitat
autèntica, una cosa poca de bon de veres: ell amb la música, jo amb les meves
històries. Bevíem. Cop en sec sorgia ella: tota vestida de llum daurada de lamé
d’escata que feia aigües i omplia l’atmosfera de reflexos d’or, una negra de
pits com pomes de xocolata. I aixuxí em trobava amb la boca al seu mugró enravenat
llepant-lo amb gust i ganes una bona estona. Després ens miràvem als ulls amb
un somriure i ella mormolava: saps quin és el nom d’això que acabes de fer? I
jo responia amb un buf: no. I ella em contestà: la força de la vida.
I em
despertava.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!