Plagueta de Bord

Ara, de bell nou, entre el renou dels aparells digitals més moderns i sofisticats, més perfeccionats, que llegien tot el seu cos gelat —els batecs, les electricitats, els tremolors, les arrítmies, els sacsejos, els alens, les angoixes, els carntrèmols, les voluntats, l’inconscient i les secrecions—, dins aquella sala plena de llits separats per cortines blanques, el seu cos recordava la calor forta del sol d’estiu a Salern, el seus nervis recordaven l’olor dels romanins cremats de la garriga de la Coma, les seves orelles recordaven el xasss, xasss, xasss, de les ones al caló de les Arreveixinades, els seus ulls recordaven la tintura blavosa plena de tenasses verdes del mar adolescent, i tot allò havia germinat en alguna part de les seves entranyes i li donava una força desconeguda que li corria per tota la pell i l’omplia amb les calideses més insospitades dins aquella caverna tecnològica en què només regnaven els aparells de supervivència que no eren capaços de escriure en els seus nombres i etiquetes ni una olor, ni un sentiment, ni una idea d’aquella sensorialitat alimentícia que ell anomenava la vida vertadera.

Ajagut dins la foscor suau de la caverna de tant en tant obria els ulls fins a desorbitar-los per intentar deslligar l’alegria de l’amor de la tristesa del record, per intentar posar fites netes entre el present, el passat i el futur i per col·locar un mur invisible entre el somni i la mort.
Sentia una veu: Benaurats els que esperen, perquè les seves esperances es veuran realitzades.
La veu repetia: Benaurats els que saben de dia per on anaren de nit, perquè d’ells és el dia i la nit.
I la veu acabava: Benaurats els que de dia no recorden el seu vagareig nocturn, perquè d’ells serà la llum del dia.
Ell va pensar en el sepulcre de l’eternitat amb un llunyà perfum de roses.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!